Netflix i el fracàs del procés

Notorietat i reputació no són conceptes equivalents. El procés sobiranista és molt notori mediàticament i, no obstant, està mancat de reputació en tots els àmbits dels nacionalismes europeus. Una personalitat o una iniciativa acaparen reputació quan s’erigeixen com a referència. L’intent separatista català no només no és referència, sinó un exemple de com no s’ha de plantejar i portar a efecte –per unilateralitat i ruptura de la legalitat– un procés de segregació territorial.

El fet que la plataforma Netflix programi al gener un documental sobre Catalunya plataforma NetflixCatalunyano respon a l’èxit de l’independentisme, sinó a la raresa del fenomen que aquest ha protagonitzat i que ha acabat amb un sorollós fracàs. Hi afegiria que la principal notorietat que proporcionen les disputes independentistes, la fugida extravagant de Puigdemont a Bèlgica i les dades extretes d’una Moleskine indiscreta augmenten el soroll que genera el procés però aguditzen, al mateix temps, l’histrionisme de l’intent. 

Fugida de l'experiència catalana

Els dos últims sondejos d’opinió al País Basc delaten que els ciutadans d’Euskadi rebutgen (58%) tant el procés sobiranista com la declaració unilateral d’independència, i que cada vegada són menys (14%) els que desitjarien la segregació d’Espanya. Qui va ser mà dreta del lehendakari Ardanza, José Luis Zubizarreta, acaba d’escriure a El Correo de Bilbao que «l’experiència del procés català hauria de servir (…), més que d’exemple a seguir, tal com alguns volen, d’escarment en cap aliè, tal com els més prudents suggereixen». Els bascos fugen gairebé espaordits de l’experiència catalana i el PNB es limita a mantenir les formes amb els partits independentistes, però allà l’ambient no pot ser més sever en l’opinió que mereix l’aventurisme secessionista català. La Cambra de Vitòria va rebutjar reconèixer la breu consumació de la iniciativa separatista a Catalunya.

Els nacionalistes i independentistes corsos –que han escombrat en les eleccions de la setmana passada– han anat molt en compte a establir diferències insalvables amb el procés català. Gilles Simeoni, el líder nacionalista, ha reconegut el sentiment de pertinença dual dels corsos –molts se senten també francesos– i ha desqualificat no només procediments unilaterals, sinó també propostes de celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Per una altra part, els italians del nord (Vèneto i Llombardia) van celebrar l’octubre passat un referèndum en el qual es va imposar el desig de més autogovern però ja sense la més mínima vel·leïtat secessionista.

Encara més: els nord-irlandesos del Sinn Féin es mostren continguts en el plantejament del denominat border pool, un referèndum d’unificació amb la República d’Irlanda que podria procedir si el brexit reposa les fronteres entre les dues Irlandes. Per la seva part, els belgues, els partits nacionalistes flamencs dels quals semblen tan concernits pel procés català, es mostren distants d’aquest intent, segons l’enquesta publicada per Le Soir i la RTL.

A Valònia i Brussel·les els suports al Govern espanyol són molt superiors als que té l’independentisme, i només a Flandes s’inverteixen els termes, sempre en percentatges que demostren desinterès per la qüestió. Aquest panorama breu de l’estat d’opinió en societats amb forta presència de nacionalismes es podria ampliar a altres, per exemple a Escòcia, al Parlament del qual només 21 dels 63 diputats de l’SNP van sol·licitar el reconeixement de la república catalana.

Frivolitat i incompetència

Algú suggereix piadosament que els dirigents independentistes van poder ser enganyats sobre la receptivitat a la segregació unilateral de Catalunya per part d’algunes instàncies internacionals. Si fos així, a la frivolitat temerària dels responsables d’ERC i el PDECat s’hi afegiria la incompetència. Que queda encara més de manifest amb la turpitud d’articular discursos com els de Puigdemont, en els quals es pronuncia com ho faria el més acreditat dirigent euròfob dels que abunden a l’extrema dreta europea, entre els quals hi ha alguns dels líders flamencs que l’acullen i secunden.

Que a Catalunya hi ha un problema irresolt és indubtable. Que s’haurà de negociar, també. Però els interlocutors no poden ser els que han creat un problema que ha adquirit un caràcter penal, delictiu. Mentrestant, la comunitat internacional observa l’espectacle estrany en una democràcia consolidada. Però no l’aplaudeix. És més: el rebutja. Per això els electors independentistes no haurien de confondre, insisteixo, notorietat i soroll mediàtic amb reputació. 

Frivolitat i incompetència

Algú suggereix piadosament que els dirigents independentistes pudieron ser enganyats sobre la receptivitat a la segregació unilateral de Catalunya per part d'algunes instàncies internacionals. Si així fos, a la frivolitat temerària dels responsables de ERC i el PDECat s'afegiria la incompetència. Que queda encara més de manifest amb la torpeza d'articular discursos com els de Puigdemont, en los que es pronuncia com lo faria el més acreditat dirigent euròfob de los que abunden en la extrema dreta europea, entre los que es troben alguns dels líders flamencs que le acullen i secunden.

Que a Catalunya hi ha un problema irresolt és indubtable. Que habrá que negociar-lo, també. Però els interlocutors no poden ser els que han creat un problema que ha adquirit un caràcter penal, delictiu. Mentre, la comunitat internacional observa l'espectacle estrany en una democràcia consolidada. Però no lo aplaudeix. És més: lo rebutja. Per això els electors independentistes no haurien de confondre, insisteixo, notorietat i soroll mediàtic amb reputació. 

Encara més: els nord-irlandesos del Sinn Féin es mostren continguts en el plantejament del denominat border pool, un referèndum d’unificació amb la República d’Irlanda que podria procedir si el brexit reposa les fronteres entre les dues Irlandes. Per la seva part, els belgues, els partits nacionalistes flamencs dels quals semblen tan concernits pel procés català, es mostren distants d’aquest intent, segons l’enquesta publicada per Le Soir i la RTL. A Valònia i Brussel·les els suports al Govern espanyol són molt superiors als que té l’independentisme, i només a Flandes s’inverteixen els termes, sempre en percentatges que demostren desinterès per la qüestió. Aquest panorama breu de l’estat d’opinió en societats amb forta presència de nacionalismes es podria ampliar a altres, per exemple a Escòcia, al Parlament del qual només 21 dels 63 diputats de l’SNP van sol·licitar el reconeixement de la república catalana.

Notícies relacionades

L'independentisme posa el fre a Còrsega

Una perillosa escalada en espera de Trump

Algú suggereix piadosament que els dirigents independentistes van poder ser enganyats sobre la receptivitat a la segregació unilateral de Catalunya per part d’algunes instàncies internacionals. Si fos així, a la frivolitat temerària dels responsables d’ERC i el PDECat s’hi afegiria la incompetència. Que queda encara més de manifest amb la turpitud d’articular discursos com els de Puigdemont, en els quals es pronuncia com ho faria el més acreditat dirigent euròfob dels que abunden a l’extrema dreta europea, entre els quals hi ha alguns dels líders flamencs que l’acullen i secunden.

Que a Catalunya hi ha un problema irresolt és indubtable. Que s’haurà de negociar, també. Però els interlocutors no poden ser els que han creat un problema que ha adquirit un caràcter penal, delictiu. Mentrestant, la comunitat internacional observa l’espectacle estrany en una democràcia consolidada. Però no l’aplaudeix. És més: el rebutja. Per això els electors independentistes no haurien de confondre, insisteixo, notorietat i soroll mediàtic amb reputació.