ANÀLISI
Votar el 21-D
Suturar la fractura social ens concernirà a tots per tornar a situar Catalunya en el lloc que li correspon a Espanya, Europa i el món
Ens trobem ja al final del procés electoral d’uns comicis que Catalunya necessitava després dels esdeveniments que van tenir lloc al Parlament els dies 6 i 7 de setembre i dels que es van produir els dies 1 d’octubre i següents. La urgència d’unes eleccions democràtiques amb totes les garanties jurídiques era una verdadera necessitat social, com tots hem comprovat. Ningú les qüestionaria, ni tampoc cap formació política renunciaria a participar-hi en un moment de crisi com el que sens dubte travessem.
Un reduït grup de professionals liberals ens vam adreçar a l’aleshorespresident Carles Puigdemont amb aquestes paraules: «Els firmants davant la greu situació institucional i política en què ens trobem, demanem amb tota solemnitat del president de la Generalitat que, en l’exercici de les atribucions del seu càrrec, convoqui eleccions a fi que el poble de Catalunya es pugui manifestar en la seva totalitat i així eviti la intervenció del que es preveu en l’article 155 de la Constitució. Un acte de plena sobirania del president de la Generalitat de Catalunya, en allò que és de la seva exclusiva competència, seria un símbol inequívoc de la representació que ostenta de tots els catalans. Entenem, en qualsevol cas, que això respon al sentiment majoritari de la ciutadania». (EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 24 d’octubre del 2017).
Tot semblava, i així es va anunciar, que el senyor Puigdemont convocaria eleccions per al dia 20 de desembre, però en qüestió d’unes quantes hores, en les quals els historiadors rebuscaran, van fer canviar la decisió tan assenyada, oportuna i ajustada a dret, per la proclamació d’una república catalana independent. L’endemà era el president de la nació qui convocava les eleccions en aplicació de les facultats previstes en l’article 155 de la Constitució i ho feia per l’endemà del previst; és a dir, per al dia 21 de desembre.
El país, dividit
Aparentment el calendari només canviava en un dia, però l’escenari era totalment diferent i desolador per a Catalunya. Les nostres institucions intervingudes, els responsables del trencament de la legalitat democràtica que havien de preservar i en virtut de la qual havien sigut elegits, detinguts o fugits, entre ells qui va tenir a les seves mans convocar les eleccions i exercir de president de tots els catalans. I el més greu, el país dividit en dues meitats i el seu prestigi internacional per terra.
El cas és que votarem com mai hem votat i probablement s’arribarà, segons diuen, al 90% de participació. Els ciutadans estan motivats més que mai però no és precisament la serenitat el que presideix l’escenari polític. Resulta molt aventurat augurar el resultat d’aquestes eleccions malgrat els sondejos duts a terme, interessats o no, com també aventurar el càlcul de les despeses que en aquests últims temps ha suposat l’oblit de la responsabilitat de govern de les coses comunes; és a dir, de la verdadera res publica. Tampoc podem avaluar els danys causats per aquesta situació, únicament la història ho farà amb imparcialitat i per a això encara falta molt temps.
Mentrestant, hem de reconèixer que difícilment ningú guanyarà de forma clara i tant de bo que es pugui formar govern. No obstant, em temo que tots haurem perdut. Suturar la fractura social ens concernirà a tots plegats per tornar a situar Catalunya en el lloc que li correspon a Espanya, Europa i el món. Aquesta és una tasca àrdua, però ningú en pot quedar exclòs de responsabilitat.
Carles Puigdemont Eleccions Catalunya Independència de Catalunya Declaració unilateral d'independència (DUI)
