Pessebre amb al·legat

Fer el pessebre és treure cada any la infantesa d’una capsa. Jugar al paisatgista que tots portem dins, al contructor de maquetes, fins i tot al pagès, amb l’excusa que ho fem per d’altres, els fills. Fer el pessebre també és perpetuar una tradició tan complexa i mestissa com el món, o com les persones que l’habitem, que per alguns va néixer ales catacumbes dels cristians primitius, per d’altres té a veure amb els déus lars romans i hi ha qui pensa que li ho deu tot a sant Francesc d’Assís.   

A casa som de pessebrisme-fusió. El nostre pessebre d’aquest any té castanyera, caganer, reis mags, dimoni, romans, àngels, Pulcinella i fins i tot un R2D2 que adora el nen amb tots els seus circuits. Res a dir: ja fa uns quants anys que els personatges de Star Wars formen part de l’imaginari nadalenc, i bé que s’havia de conèixer que som molt fans de la saga. Això sí: vaig negar-me amb totes les meves forces que el Falcó Mil·lenari aterrés davant els pastorets de l’anunciació.  

A més d’habitants de l’Imperi, tenim personatges que venen de molt lluny, recol·lectats en molts viatges. De Mèxic va arribar un dimoni despullat i vermell que fa anys feia por als nens. De Nàpols, emmascarat i amb cítara, un Pulcinella panxut. El poso al costat d’altres figuretes típiques napolitanes: la senyora que serveix cafè, el cuiner o el senyor amb paraigua, un anacronisme preciós, que atorga un toc melancòlic.

Com que a casa som molt de la faràndula, aquest any al davant del naixement s’hi celebra una mena de festival d’espectacles. Allà canten molt seriosos un parell d’escolanets de Montserrat. Pulcinella sembla acabat de sorprendre en mig d’un monòleg de Dario Fo. Una mínima representació dels Capgrossos de Mataró aixequen un pilar d’un (obro un parèntesi per parlar d’aquesta figureta, la meva preferida, per com és de sincrètica i per com ret homenatge a la cultura local, i en la qual el casteller de baix de tot també és un caganer. La vaig comprar no recordo ni quan ni on, però va ser en molt bona hora, perquè mai més l’he vista enlloc. I tanco el parèntesi).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per acabar, en aquests dies tan estranys en què tots els impurs aspirem a la puresa, un al·legat. Al meu pessebre no hi ha figuretes de plàstic ni de resina. Recordo sempre un poema en el qual José Hierro diu que ha ensenyat als seus fills a distingir entre les flors autèntiques i les de plàstic. Jo també ho intento. Les figures del pessebre han de ser de fang. Cap material made in Taiwan, res que sobrevisqui sense degradar-se quatre mil anys. Un romanticisme, ho sé, un de tants.

Ho vam comentar amb la senyora que a la plaça de la catedral em va vendre fa pocs dies una vaca i un bou amb les seves banyes, pintats a mà, trencables –és a dir, mortals–, preciosos: ja gairebé no queda gent que busqui figuretes de fang. Tothom vol el més fàcil, el més barat. Torno a pensar en José Hierro. Allunya’ns, senyor, d’allò que no mor mai. De tot allò que no desafia amb la seva supervivència el pas del temps.