Victòries que no garanteixen governs

Noves eleccions sense grans canvis entre els dos blocs: l’independentista i el constitucionalista. Com sempre, cadascú en fa la seva lectura, més o menys triomfalista o, com ha fet el PP, arrossegant els altres a la pròpia derrota. 

En tot cas, hi ha una sèrie d’elements destacables. Per una part, el que té d’inèdit la victòria en escons i vots de Ciutadans: per primera vegada a Catalunya, una força de centredreta no nacionalista catalana, encara que amb el seu origen en l’esquerra, ha guanyat les eleccions. Per una altra, el partit del president ha quedat en segona posició malgrat la continuada mobilització dels seus seguidors. ERC, en canvi, tot i haver patit amb més duresa les conseqüències de les imputacions dels seus líders (Junqueras segueix a la presó preventiva), queda en tercer lloc. 

En tot cas, ni el bloc constitucionalista ni l’independentista han aconseguit majories prou àmplies que els permetin saber-se guanyadors. El bloc constitucionalista (C’s, PSC i PP) no ha convençut molt més del que ho va fer en les eleccions del 2015, encara que ha pujat més de 200.000 vots gràcies a l’alta participació. Això, no obstant, no sembla que hagi de permetre formar un Govern liderat per Inés Arrimadas al capdavant dels constitucionalistes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'independentisme (JxCat, ERC i la CUP) només ha pujat uns 100.000 vots malgrat l’alta participació. En aquest cas, a pesar que aritmèticament aquests tres grups sumen en escons la majoria absoluta del Parlament, les opcions per poder coincidir en una candidatura comuna o recolzar un Govern comú no semblen tampoc una tasca fàcil. Aquest bloc s’enfronta a una situació jurídica i política complexa derivada de la presó preventiva actual d’alguns candidats electes, de la situació de pròfugs d’altres, i de la situació d’investigats d’alguns més. A més a més, comencen a posar-se de manifest rellevants diferències pel que fa a l’estratègia a seguir i a la fixació de les prioritats polítiques de la nova presidència. ERC sembla estar disposada a formar govern amb JxCat i la CUP. No obstant, el PDECat manifestava el seu desig de reeditar una coalició de govern amb ERC però no amb la CUP. I això perquè Marta Pascal ha reivindicat la centralitat política de la qual sempre havia fet gala Convergència. Això no casa amb un partit que vol tornar a la unilateralitat i al «restabliment» de la República. Dit sigui de passada, tampoc casa gaire amb la pretensió de Puigdemont de ser reinvestit president per no reconèixer la legitimitat del seu cessament en aplicació de l’article 155; aquesta postura no és gaire coherent amb la idea de recuperar la centralitat. 

Sigui com sigui, la divisió a Catalunya continua. Algú haurà de començar a cedir i a oferir alternatives raonables, i entendre que ni els electors d’un costat són uns nacionalistes espanyols ni els electors de l’altre són uns abduïts. I, en tot cas, tots, cada un de nosaltres, necessitem que a Catalunya es restableixin la política i les polítiques.