La fórmula equivocada del 21-D

La voràgine política que vivim actualment va arribar a la seva data esperada després d’una breu però intensa campanya. Habitualment, amb els resultats ja escrutats, periodistes, politòlegs i analistes, iniciem càbales, calculadora en mà. També en això el 21-D és diferent. Durant la campanya, els partits van fer saber de forma clara quins pactes estan disposats a plantejar-se i quins rebutgen de ple. Queda poc marge per a la creativitat parlamentària. Així, podem centrar l’anàlisi en el que aquests resultats suposen a efectes del conflicte polític que estem ­vivint.

    

El clima conflictiu sempre té tendència a polaritzar. Com més tensió, més radicals es tornen les nostres actituds i percepcions del que passa al nostre voltant. És difícil escapar-se d’aquesta tensió per mé que un estigui en entorns poc interessats en la política o allunyats mediàticament. Així, aquestes actituds es van reforçant amb les interaccions en el nostre entorn i es converteixen en comportaments (el vot en si) més polaritzats.

    

Davant aquesta situació, els resultats són coherents i lògics i no per això menys desoladors pel que fa al conflicte. El transvasament de vots interbloc (de PP a C’s i de CUP-ERC a JxCat, principalment) respon no només a l’anomenat vot útil sinó també a la millor instrumentalització de la confrontació. ERC s’ha centrat a explicar les seves intencions per al post 21-D, mentre que Puigdemont feia crides a l’electorat a votar-lo a ell com «la llista que Rajoy no vol que guanyi» i l’única possibilitat perquè tornin de Brussel·les, centralitzant així el conflicte entre ell i Rajoy. La gran damnificada ha sigut la CUP, que ha tornat a resultats més d’acord amb la seva radicalitat política. La CUP, sabent que en l’anterior legislatura tenien una hiperrepresentació, sembla poc preocupada pels seus baixos resultats i ofereix una generosa satisfacció amb els del bloc sobiranista.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

No obstant, l’anàlisi més innovadora l’ofereix l’anomenat bloc constitucionalista. Tot apuntava que C’s pujaria. Arrimadas domina el seu rol com a cap de l’oposició i va saber canalitzar molt bé la preocupació de l’electorat constitucionalista cap a la ruptura i la confrontació amb l’Estat. La novetat ve de la mà del PP. La seva poca rellevància a Catalunya no és nova però, amb un discurs similar al de C’s pel que fa al conflicte i a la relació Catalunya-Espanya, no va saber capitalitzar la imposició de l’article 155 ni el seu rol de Govern de l’Estat. Només demostra com està d’allunyat el PP de Catalunya i que poc que entenen la nostra realitat des de Madrid. Finalment, tant PSC com Comuns han patit de la seva centralitat i les seves crides a l’entesa i el diàleg. L’escenari final, més enllà de qui aconsegueixi formar govern i sota quines condicions, només prolonga la situació d’objectius incompatibles i xoc de narratives que porta al conflicte.