Divisió cronificada

A la capella de la Universitat de Harvard es recorden els noms dels seus alumnes morts en la guerra «per mantenir la unitat de la nació», que és com anomenen l’atroç guerra civil americana. Al final van poder dir United we stand (seguim units), però al preu de centenars de milers de morts. A Catalunya, després unes pacífiques eleccions celebrades en circumstàncies excepcionals i amb un rècord de participació, hem de dir que seguim dividits («divided we stand»). Cada vegada més dividits en dues meitats que han endurit la seva confrontació i els seus greuges. Les ferides en la dignitat de cadascuna s’han cronificat en el cos social i seran difícils de tancar perquè reflecteixen dos relats antagònics.

L’augment de la participació no ha resolt l’empat. Amb prop del 82%, els quatre o cinc punts addicionals no han canviat que l’independentisme aconsegueixi el 47,4%, pràcticament el mateix percentatge que el 2015. I això demostra que no existien majories silencioses, però que segueixen sense existir majories per a la ruptura. Malgrat tot el que ha passat, des de fa tres anys hi ha dos milions de persones que recolzen forces polítiques que tenen com a objectiu irrenunciable la independència, i no semblen importar-los les seves ja evidents dificultats polítiques i econòmiques. Però també és significatiu que el partit modal, el més votat, sigui un partit clarament oposat a ella. I si després de la fallida independència de cap de setmana van sorgir dubtes sobre si s’havia actuat sense la majoria social necessària, el resultat ratifica que segueix sense haver-n’hi. 

L’independentisme torna a tenir la majoria parlamentària per formar govern, amb l’avantatge que la CUP té menor capacitat de condicionar-lo. Però des del 1999 aquesta majoria parlamentària és el resultat de la prima que el sistema electoral dona a les zones menys poblades, no d’una majoria social en vots. La divisió territorial del país és evident. Junts per Catalunya obté el 40% del vot a les zones menys poblades i només el 20% al Barcelonès, mentre que Ciutadans guanya a les 10 ciutats amb més població de Catalunya. 

Aquest espectacular resultat no permetrà a Ciutadans governar perquè en un sistema parlamentari guanya les eleccions el que aconsegueix els suports parlamentaris suficients per a la seva investidura. Puigdemont, fort en la seva triple victòria davant del 155, davant d’ERC i el seu propi partit, ho pot fer. Però no deixa de ser cert que ha obtingut menys vots i escons que Arrimadas, i per això cap pot cantar que ha aconseguit plenament la victòria. 

L’independentisme ha resistit malgrat que s’han pogut constatar les fal·làcies del seu relat (una independència sense costos econòmics, acceptada per la UE i internacionalment reconeguda). La fidelitat dels seus votants es deu a l’efecte rebot contra la repressió, la intervenció del 155, el poderós argument de la reposició del Govern legítim i les actuacions judicials. Però l’independentisme unilateral ha despertat un sentiment de rebuig en molts altres catalans i ha consolidat un ampli espai identitari antagònic que fins ara no s’havia expressat, contingut per elements de transversalitat política .

Ciutadans ha representat el sentiment de molts catalans que s’han considerat menyspreats. ¿I com podia ser d’una altra manera quan se’ls ha dit per part de les més altes autoritats del Parlament i del Govern que els que no votaven independència no eren catalans, o que si els independentistes no guanyaven seria un problema per a la dignitat de Catalunya? De forma expressa i explícita se’ls ha expulsat del cos social i el seu vot ha sigut un vot d’enèrgica protesta. ¿La senyora Forcadell s’atrevirà a tornar a dir que 1,1 milions de votants de Ciutadans no són catalans?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta extrema polarització explica el pobre resultat del PSC, igual que l’ambigüitat els ha passat factura als comuns, que passen a la irrellevància després d’haver pretès ser els àrbitres. L’estratègia del PSC d’atraure el nacionalista moderat, sense augmentar els recels dels que el 2015 van desertar per engruixir el vot de Ciutadans, no era una operació sense risc. Els resultats ho demostren, ni tan sols la participació més elevada permet al PSC obtenir els vots que va tenir el 2015 sumats als de l’extinta Unió. 

I, no obstant, s’ha de fer tot el possible per evitar que aquesta divisió arreli definitivament en els esperits i faci impossible la convivència. És una recepta segura per a la frustració i la recessió econòmica. No és impossible evitar-ho. Al Quebec ho van aconseguir, però els va costar 20 anys i n’han pagat un cost molt alt. Esperem que a nosaltres no ens costi tant.