Anàlisi
Entre el delicte i la censura
La intervenció del dret penal s'ha de reservar a les transgressions més greus i d'inequívoc interès discriminatori
ealos41353867 files this file photo taken on november 20 2017 shows logo171218195630 /
El 26 de gener d’aquest any, l’Audiència Nacional va condemnar a un any de presó una persona acusada del delicte d’incitació a l’odi per haver publicat fins a vuit comentaris en què menyspreava i celebrava la mort de 53 dones durant el 2016 com a conseqüència d’actes de violència masclista: «Massa poques amb tantes putes com hi ha…».
Aquesta condemna és la lògica conseqüència de la previsió al Codi Penal dels denominats delictes d’odi, introduïts en el nostre ordenament jurídic seguint la tradició legal de països del nostre entorn com Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit o Suïssa.
La premissa de què parteixen aquests delictes és que cap dret, en singular referència al de la llibertat d’expressió, té un caràcter il·limitat, de manera que determinades transgressions dels seus límits essencials, orientades en aquest cas a promoure i a estimular l’odi, no només han d’implicar una censura ètica o moral sinó que fins i tot poden ser castigades amb una pena que, en el més greu dels supòsits, pot arribar fins als quatre anys de presó.
El risc del desbordament
La previsió d’una figura penal com aquesta ens defineix com a col·lectiu i diu molt a favor d’una societat que decideix voluntàriament envoltar-se d’unes normes que castiguen amb severitat l’exercici de la llibertat d’expressió quan aquest exercici s’encamina al menyspreu o a la difusió de l’odi cap a col·lectius vulnerables per les seves preferències o circumstàncies.
Malgrat tot això, el risc de la incorporació d’aquest delicte és evident: en les últimes setmanes s’ha obert un debat al voltant dels límits d’una figura que, si es desborda, es podria convertir en un instrument de control i de repressió ideològica, ja que permetria restaurar una mena de censura legal a la llibertat de pensament i d’expressió. Com és obvi, sense perjudici de la servitud vital que s’imposa a qui el pateix, l’odi no és cap delicte.
Si les coses són així, la qüestió que se’ns planteja als juristes sembla òbvia: ¿quins són els límits a partir dels quals es pot imposar una condemna? ¿Què distingeix la difusió d’una idea racista d’un delicte d’odi? Des d’una perspectiva juridicopenal, els límits per aplicar aquest delicte són tres. El primer, potser el més sensible, implica advertir que el nostre Codi Penal no censura la llibertat de pensament, de manera que el delicte només es pot considerar consumat quan les expressions odioses pretenen incitar o provocar en tercers aquest sentiment. En segon lloc, solament s’han de considerar delictives les expressions que afectin grups o minories especialment vulnerables, ja que la voluntat del legislador és dotar de més protecció els col·lectius més necessitats de defensa i més susceptibles de veure lesionat el seu dret a la igualtat i al reconeixement de la seva singularitat. Finalment, però no en últim lloc, esdevé pertinent recordar que la intervenció del dret penal s’ha de reservar a les transgressions més greus, en què el propòsit de l’autor vagi inequívocament orientat a discriminar algú per raó de la seva religió, ideologia, orientació sexual, raça, malaltia o creences… i s’ha de deixar per al camp de la censura col·lectiva els altres excessos que, fins i tot superant els límits de l’educació, de l’ètica, de la cultura o del decòrum, no posin en perill la convivència i la integració dels més febles i les necessitats de protecció.
