Recuperar la màgia del cine

Des que era petita, anar al cine per Nadal ha sigut una tradició indestructible. La primera pel·lícula que em van portar a veure els meus pares va ser 101 dàlmates. Devia tenir uns 4 anys. La segona va ser Cariño, he encongido a los niños. Ho recordo perfectament. Il·lusió i crispetes, una gran combinació. A aquests films els van seguir any rere any La sirenita, La bella y la bestia, Ullal Blanc, Aladdín, El rey León, Pocahontas o El geperut de Notre Dame i, amb uns anyets més, Titanic o les sagues d’El senyor dels anells i El hòbbit. La majoria d’aquestes pel·lícules les vaig veure en sales que ja no existeixen, com el Cine París del Portal de l’Àngel, els Lauren d’Horta i de Sant Andreu, l’Alexandra, el Bailèn, el Victoria o el mateix cine Río, el cine del meu barri, al carrer Matanzas número 40, on ara no queda ni rastre del que un dia hi va haver.

Exercici de nostàlgia

En temps de Netflix, de HBO, de Filmin, de plataformes de televisió per cable, de cine a la carta, de Youtube i descàrregues –més o menys legals–,

els meus records poden ser llegits com un exercici antiquat de nostàlgia, com les batalletes de l’àvia Cebolleta. ¿Què ha passat en els últims 15 anys perquè sigui així?

    

Les dades –desoladores– són aquí. Segons l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals, l’any 2001 hi va haver gairebé 147 milions d’espectadors; el 2016 no van arribar als 102. La crisi econòmica, evidentment, pot haver influït en tal descens i els alts preus de la taquilla no hi ajuden, però és innegable que les pantalles s’han multiplicat i els nostres hàbits com a espectadors i espectadores han canviat, de manera que el cine s’ha convertit en una pràctica domèstica (i domesticada a cop de comandament a distància) i el seu caràcter social ha quedat relegat a una anècdota.

Emoció compartida

Però hi ha una cosa que, segons la meva opinió, també és inqüestionable: l’experiència íntima i única de veure una pel·lícula en una sala de cine és insubstituïble. I m’explico. Una passejada virtual per la National Gallery de Londres pot ser interessantíssima, però no pot reemplaçar l’admiració d’observar de prop la Venus del mirall de Velázquez i recrear-se en els seus detalls, ni substituir la torbació que provoca seure davant l’Experiment amb un ocell en una bomba d’aire de Joseph Wright. De la mateixa manera, podem mirar la gravació d’una obra de teatre per televisió, però no sentirem mai l’emoció compartida de veure sobre l’escenari una formidable Blanca Portillo ficant-se en la pell de Maria de Natzaret ni l’angoixa i la indignació a què ens van portar Astrid Jones, Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta amb aquells magnífics monòlegs sobre exili i desaparicions forçoses que van construir a Un trozo invisible de este mundo.

I és que el cine, com va narrar Scorsese a La invención de Hugo, posseeix màgia. Una màgia que s’activa al repassar la cartellera, creix al trepitjar el terra emmoquetat de la sala i es dispara al seure a la butaca i escoltar els acords d’una banda sonora amb un so embolcallador multicanal que no aconseguirem mai al sofà de casa per més home cinema que tinguem. És la màgia que enamorava Salvatore a Cinema Paradiso. I en aquests temps, més aviat distòpics, preservar aquesta màgia pot ser una acció revolucionària de la qual han de formar part els més petits. 

Sociologia urbana i cultural

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Felicidad Loscertales i Trinidad Núñez expliquen en un article publicat el 2008 per la revista Comunicar que des dels seus orígens el cine  va ser «no tan sols un element de distracció i informació sinó un esdeveniment social. Anar al cine, independentment de la pel·lícula que es projectés, era un moment de contacte comunitari, d’intercanvis socials, de pretext per entaular, mantenir i consolidar  tota mena de relacions..., tota una sociologia urbana, cultural i grupal. Perquè al cine gairebé ningú hi anava sol; es tractava de passar una bona estona en companyia. Prèviament es debatia sobre la pel·lícula a escollir i després es discutia àmpliament sobre el que s’havia vist a la pantalla».

Aquest és el caràcter del cine que s’ha anat diluint i que és important recuperar per a les generacions més joves. Perquè el cine segueix sent un factor de socialització fonamental en les nostres vides, i més encara quan forma part de l’esfera pública i podem contrastar les emocions que ens produeix un film amb persones que no són del nucli familiar. És així com aprenem a no contenir el plor veient Estiu 1993, ni la intriga amb El libro secreto de Henry, i com reconeixem en la cara del del costat els salts entre esperança, alegria i ràbia de La llibreria i la sorpresa de Miguel a Coco a l’arribar al Mictlán, la terra dels morts. És un exercici col·lectiu d’intel·ligència emocional. Empatitzem amb el que passa a la pantalla i ens sabem acompanyats en aquest viatge iniciàtic de dues hores que comença quan s’apaguen els llums.