Un any, un viatge diferent

Cada dia es mira menys el que passa al món. Estem petrificats en els assumptes domèstics, intensos, és clar, sense dedicar atenció ni als reptes que desafien el nostre petit planeta ni al que els passa a altres éssers humans, l’altre llunyà. Els nostres polítics de primera fila no hi ajuden. Com mai abans, no vibren, ni tenen agenda, ni lideren la projecció del país cap a l’exterior. Tampoc hi ha espai per a la connexió evident entre el que és global i el que ens passa, quan la dependència és màxima. D’acord, Veneçuela, aquest Trump, algun desastre natural si és gran, una mica d’Europa i prou. 

    Els proposo un breu viatge exterior, al fil d’algunes visites de l’any de la nostra organització. 

Començant al fred amb els refugiats que, fugint de les bombes, van pretendre trobar acollida a Europa. La Unió Europea els va girar l’esquena i va optar per blindar-se i assegurar que els veïns pròxims s’ocupessin d’ells. Externalitzar fronteres, se’n diu. Espanya al capdavant, tant que vam denunciar davant la Comissió Europea el flagrant incompliment de la quota compromesa. Amb prou feines un 13 %, milers de refugiats bloquejats. Les rutes per desert i mar resulten cada vegada més insegures.

    Dels migrants que s’amunteguen a l’infern libi se’n parla una mica. En el silenci queden milions de persones sumides en severes crisis humanitàries. Vam anar al Txad en la frontera amb el Níger, on la gent mor de fam i pena per haver hagut d’abandonar la seva riba del llac, enmig del conflicte entre Boko Haram i els exèrcits. Allà els equips d’Oxfam es deixen la pell per salvar vides, protegir i assegurar aigua davant de la set. Sobrepassats, allà i a Somàlia, Sudan del Sud, Síria, Iraq...

    Si viatgessin al Iemen no hi podrien entrar. Els ports es bloquegen amb freqüència de manera que ni els aliments ni els subministraments humanitaris hi tenen un fàcil accés. Un total d’un milió de persones pateixen còlera, gairebé vuit estan a un pas d’una crisi alimentària. No obstant, les armes sí que hi poden entrar. També les espanyoles per valor de 600 milions d’euros en vendes a l’Aràbia Saudita, part en el conflicte que arrasa el país. 

    Aquí fa calor i no plou. Acostem-nos a l’aridesa de la Banya d’Àfrica, on sumen tres anys de sequera extrema en què la calor ho calcina tot. Veuríem nòmades sense bestiar, que han d’assentar-se en camps de desplaçats, famílies camperoles que deixen la seva terra i se’n van cap on poden. El canvi climàtic serà terrible demà, encara que ja ha destrossat avui la vida de milers de comunitats. 

Les dones pateixen de forma especial. A Centreamèrica sabríem que més del 90% dels assassinats masclistes queden impunes i es donen 30 vegades més que a Espanya. En qualsevol conflicte sentiríem l’horror de la violència sexual contra les dones com a arma privilegiada. A la duresa s’hi suma la desigualtat en l’accés a la terra, a l’aigua, al salari.

    No obstant, no és necessari viatjar perquè vegem els efectes que produeix la desigualtat econòmica. N’hi ha prou de sortir al carrer. Espanya és líder en increment de la desigualtat durant la crisi, gairebé sense reduir-la quan creix el PIB, que se l’emporten pocs. La desocupació està donant pas a la precarietat en una feina que deixa sumit en la pobresa a qui en té. La riquesa extreta pels poderosos és manejada per enginyers fiscals per aparèixer, ale-hop, en illes que mai visitarem. Les retallades en polítiques socials comencen aquí, als papers del paradís. Passa arreu del món.

Fins aquí els reptes globals als quals ens enfrontem. Quatre problemes: desigualtat, canvi climàtic, masclisme i autoritarisme. Un fenomen positiu a gestionar: les migracions. 

    Dit tot això, si vinguessin de viatge els portaria a visitar els espais de lluita i esperança, que són molts i vibrants. Dones al Marroc que aspiren a liderar les seves comunitats i a treballar amb dignitat; desplaçats a la zona del Sahel que s’aferren a la nova terra per cultivar un bri de verd; víctimes de la violència sexual a Colòmbia que reclamen veritat i reparació en el procés de pau; moviments d’activistes a Burkina Faso; famílies i grups productors que aconsegueixen la sostenibilitat al camp maurità; defensores a Hondures que agafen el testimoni de Berta Cáceres, la líder indígena i defensora dels drets humans assassinada el 2016.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    S’ha de mirar enfora, ocupar-se, acompanyar i sentir l’esperança. ¡Bon 2018! H

Director d’Oxfam Intermón.