Procés a peu de carrer

Sense cap mena de dubte i encara que sigui repetitiu després d’un lustre de debat sobiranista fins i tot a la sopa, l’any 2017 ha sigut l’any gran del procés. El projecte unilateral del Govern de Carles Puigdemont i la reacció del Govern de Mariano Rajoy, en els seus successius capítols, des del setembre passat –lleis del referèndum i de desconnexió, referèndum de l’1-O, proclamació de la DUI, aplicació del 155– fins a la celebració d’eleccions el 21-D, han fet parlar molt no només en pàgines de diaris, webs, platós i tertúlies de ràdio, sinó també a peu de carrer. Dir el contrari seria negar l’evidència. El procés (i les seves circumstàncies) ha copat la conversa pública i, com demostren els centenars de cartes que els lectors han enviat a Entre Tots, s’ha erigit com el tema estrella, no només per escriure... també per llegir.

Ara que és època de llistes i rànquings, només cal fer un cop d’ull a la llista de les 10 cartes més llegides de l’any per comprovar-ho: tres versen sobre la situació política catalana. El procés ha calat profundament entre els ciutadans, tant que alguns, com la barcelonina Lara Castellanos, responsable de recursos humans, han volgut exposar el perquè de la seva postura contrària a la independència –«Perquè vull que els meus fills visquin una realitat que no es redueixi a una manera de pensar o de sentir, que visquin la diversitat cultural i social»–. Altres, com Dionís López, jubilat de Barcelona, han recorregut al passat per retreure l’actuació del Govern i apuntalar el seu sentiment independentista: «Nosaltres vam ser adoctrinats al màxim durant el franquisme i ara som independentistes», afirma a la seva carta, la setena més llegida. I altres, com Eugenio García, informàtic de Vilanova i la Geltrú, han volgut deixar constància de com la situació política ha entelat un fet tan quotidià com anar a veure el futbol al bar: «L’amo, que és amic de tots, ha prohibit parlar de política, ja que últimament s’havia perdut el bon ambient i començava a haver-hi bastanta mala bava».

Però, més enllà del procés a què fan referència, aquestes tres cartes tenen una cosa en comú: són tres històries en primera persona que parlen de política, sí, però de política a peu de carrer, de com aquesta afecta el dia a dia dels ciutadans, les seves relacions...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta quotidianitat és el punt comú en què convergeixen les 10 cartes més llegides de l’any a Entre Tots. Cartes que inclouen temes tan variats com la sanitat, on es barregen els agraïments –«Ahir vaig estar a punt de perdre una filla. Així de dur, així de simple», comença la missiva més llegida d’aquest any, en què Juanma González, comercial de Barcelona, alabava la feina dels professionals mèdics, «el pilar de la nostra societat, verdaders àngels guardians»– i la reivindicació d’un reconeixement més gran als professionals del sector– «Un auxiliar d’infermeria no és un netejaculs», clamava Adriana Basolas, estudiant de Gavà. Temes pròxims als joves relacionats amb l’educació, com la carta en què Marina Redondo, estudiant de Traducció de Madrid, reclamava  posar fi a la creença estesa que «el futur està en els números i per a lletres hi van als ganduls». També la xenofòbia s’ha colat entre les cartes més llegides d’aquest any: Theja Genard, estudiant de Barcelona, denunciava els insults rebuts als Ferrocarrils per nens d’11 anys per «haver nascut a l’Índia». «Mireu aquesta índia... són tots fastigosos, els xinesos, moros, negres, indis són de classe molt inferior a la nostra, els blancs som millors», explicava aquesta jove en una carta que es va viralitzar a les xarxes.

I així, mentre Josep V. Madolell, jubilat de Barcelona, triomfava entre els lectors amb el seu «Sandro, demana perdó» –exigia a l’expresident del Barça que expliqués tota la veritat sobre la seva gestió al capdavant del club– i Jordi Català, metge de Barcelona, ho feia narrant l’odissea que ell i altres ciutadans van haver de superar per renovar el DNI o el passaport, el crit desesperat d’una mare, Charo Díez, es feia un lloc al rànquing: «El meu fill està malalt i l’única solució que em donen és la presó». Perquè les 10 cartes més llegides són 10  històries personals, deu històries mínimes i quotidianes. I aquesta és la clau del seu èxit.