La mort no és el final

Les sàvies paraules que donen nom al famós himne disten molt de ser un consol en casos com en el de Diana Quer. Si bé s’ha aconseguit detenir el presumpte culpable, ara comença un periple encara més llarg i dolorós, el judicial.

Durant les primeres etapes d’afrontament en el cas d’una desaparició, s’inicia un procés de dol de manera atípica, ja que a la fase de negació s’hi suma la de la dolorosa incertesa de la troballa de la persona desapareguda, viva o morta. En el segon dels casos comportarà tota una sèrie d’especulacions, com les que ara mateix estem vivint, sobre les circumstàncies i el grau de violència que van envoltar els últims instants d’aquesta vida. Un escarni afegit sobre la pèrdua de l’esperança a l’haver d’assumir, ja de manera inexorable, la mort. La culpa ve de sèrie, i es reviuen els detalls que van poder acompanyar el seu final com una manera de demostrar l’acompanyament. El desaparegut emergeix amb un mapa sobre el seu cos que reclama l’atenció pericial per condicionar les conseqüències sobre el culpable.

Per als familiars comença la confrontació del dolor, i per poder iniciar un dol que suavitzi les ferides i torni a una realitat que ha estat perjudicada, es reclama de l’Estat el càstig, la redempció de la justícia. Es necessita, almenys, sentir que l’arrabassament de l’ésser estimat no queda impune. Es calcula que cada homicidi victimitza almenys tres o quatre persones diferents de la morta pels efectes psicològics, socials i legals que produeix, sense comptar amb la inseguretat subjectiva que s’estén a la població en general cada vegada que no s’aplica el que es considera una condemna exemplar, una resolució penal amb la qual es reestableixi l’equitat perduda.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És necessària una aplicació legal contundent, que compleixi correctament la seva missió social. A l’espera del desenvolupament del judici i dels resultats de l’autòpsia, amb unes primeres atribucions de detenció il·legal i homicidi dolós, si és que no deriva en assassinat, no seria estrany que ens trobéssim de nou davant un perfil criminal descrit per Robert K. Ressler com a agressor sexual hiperviolent, per al qual ni és necessari que hi hagi hagut acció sexual sobre la víctima, ja que el punt d’enfocament és la seva disfunció i les conductes desordenades que, en el cas del Chicle són manifestes donats els seus antecedents. Sí que caldria que s’hagués donat aquest fet i que se sumés a la qualificació d’assassinat perquè aquesta contundència reclamada, fins i tot explícitament en el comunicat del pare, conclogués en una condemna de presó permanent revisable.

Serà la justícia la que tingui l’última paraula i la que hagi de dilucidar entre els dos enfocaments, homicidi dolós amb presó d’entre 10 i 15 anys, o agreujat, entre els 15 i 23 anys, considerant o no com a atenuant la confessió de l’autor, encara que tant el temps transcorregut com la seva identificació per la Guàrdia Civil allunyen aquesta opció. La família de Diana Quer i la ciutadania mereixen tot el suport de la justícia i l’empara de l’Estat.