¿Què fer?

Vista la virulència de la fiscalia i la judicatura, vistos els arguments que l’Estat posa damunt la taula per criminalitzar l’independentisme, vista la voluntat centralitzadora i la possibilitat d’anar més enllà del resultat electoral per tal de mantenir (o perpetuar sine die) l’aplicació de l’article 155, s’albiren com a mínim dues possibilitats per als partits que van guanyar els comicis, és a dir, la conjunció de les forces sobiranistes que van assolir 70 diputats. 

La primera és una via sense ambivalències i amb una confrontació directa (fins a quin grau ho dirien les circumstàncies) amb Espanya. Una rememoració del que va passar a la tardor, amb l’afegit de la presó i de l’exili, concloents i reals, una llosa que gravita (i pesa) al damunt de qualsevol decisió. Una via que força l’statu quo, en virtut d’un mandat democràtic, però amb el perill d’una majoria inestable i de la hipòtesi d’unes noves eleccions i de la pervivència de la intervenció estatal. La segona possibilitat la va formular fa poc Mas-Colell. «Sang freda i unitat», deia. Per a ell, sense que representi «un lideratge alternatiu al que hi ha a la presó o a l’exili», convé que s’assoleixi la presidència de la Generalitat (potser amb un regust tècnic, a l’espera de, com un impàs) i que la legislatura, tant sí com no, duri quatre anys. L’independentisme, doncs, es debat entre l’efervescència heroica i el tacticisme polític. Aquest és el tema.