ANÀLISI
Víctor Valdés, l'home del misteri
Tard o d'hora s'imposa un homenatge al porter que va marcar una època al Barça
S'hauria d'haver quedat al Barça. La frase és terrible i traïdora, si un la pronuncia avui pensant en Víctor Valdés. Sobretot després d’aquella tarda de març del 2014, quan es va lesionar en un partit contra el Celta –trencament de lligaments encreuats– i va posar fi a una temporada que havia de ser la seva última al Barça.
Després van venir una sèrie de decisions segurament errònies, molta mala sort, l’oblit per a qui ho ha guanyat tot. Si s’hagués quedat, ningú pot predir el que hauria passat a la porteria del Barça, però el que és segur és que avui no estaríem lamentant que un porter de la seva talla i personalitat es retiri tan silenciosament.
Al mític Dino Zoff li agradava dir que un porter ha d’estar sempre amb els peus a terra. No era, és clar, una frase literal, però en canvi resumeix molt bé el caràcter sobri que va caracteritzar tota la seva carrera. Gairebé amb la rectitud i l’aplom d’un porter de finca règia amb lliurea: vostè passa, vostè no passa. Valdés era també d’aquella tradició psicològica europea: la confiança, la regularitat, la posició, escasses relliscades. En el seu catàleg no hi havia les sortides gratuïtes, regats i encara menys els adorns barrocs en l’estirada. Quan sortia a la foto, és perquè era imprescindible.
L’escriptor Vladimir Nabokov, que en els seus anys d’estudiant a Cambridge va jugar de porter, va descriure en les seves memòries l’atractiu singular d’aquesta posició: «Distant, solitari, impassible». Sembla que estigués descrivint Valdés: «És l’àguila solitària, l’home del misteri, l’últim defensor». Encara que en realitat, amb Valdés en mans de Guardiola, ens vam acostumar a veure el porter com el primer defensor. Ell va encarnar com ningú la transició entre un model de porter clàssic, amb els peus de mantega, i l’estil actual de porter total, que Ter Stegen representa com ningú, i per molts anys.
S’ha parlat sovint dels porters que sempre estan a un pas de la bogeria, excèntrics que –sota la influència d’aquell 1 a la seva samarreta– viuen aquella singularitat com un trajecte entre el privilegi i la fatalitat. Valdés, que no va voler mai ser porter, tenia ben bé aquest perfil. En les seves accions, en la seva concentració, hi havia una tensió latent que a vegades –temíem– podia acabar malament: com un actor tan ficat en el seu paper que un dia fos incapaç de viure fora del terreny de joc, fins i tot de l’àrea. Potser d’això va també el seu comiat silenciós d’aquests dies.
El primer brasiler que va jugar al Barça, el 1931, va ser un porter bromista i espectacular, Jaguaré. Es burlava dels davanters i a vegades li agradava aturar la pilota amb una mà a l’esquena, com si la tingués lligada. Eren altres temps. La porteria barcelonista va créixer en una tradició de sentinelles que s'ha de llegir gairebé com un llinatge familiar, una herència de guanyadors del premi Zamora que sobreviu en la memòria popular. Comença per Ramallets, segueix amb Sadurní, Urruti i Zubizarreta i s’acaba, de moment, amb Víctor Valdés. Sigui quan sigui, doncs, però tard o d’hora, s’imposa un homenatge.
