Woody Allen a la foguera

El Washington Post va publicar la setmana passada un article en què el periodista Richard Morgan atacava Woody Allen. Estava il·lustrat amb el dibuix d’una jove d’aspecte vulnerable agafant-se els genolls, cosa que lligava molt bé amb un text amb aquest titular: «He llegit dècades de notes privades de Woody Allen. Està obsessionat amb les adolescents». Amb aquesta barreja de narcisisme i sarcasme que triomfa a Twitter, Morgan treia la vitel·la del Sant Ofici i obria la veda per convertir els somnis lúbrics del director en un procés de crema d’infidels, com exigeixen les xarxes des que el novaiorquès va dir que temia que el cas Weinstein degenerés en una caça de bruixes.

No és la primera vegada que la nova generació de guardians de les essències troba en Allen rastres dels pecats capitals del segle XXI. Deixant de banda la seva relació amb Soon Yi Farrow i la carta oberta de Dylan Farrow, l’any passat va ser acusat de racista en una revista perquè en les seves pel·lícules únicament apareixen dues dones negres que, a més, fan de prostitutes. El rum-rum sobre els seus depravats apetits sexuals no ha deixat de créixer a mesura que proliferaven les denúncies d’assetjament a Hollywood.

Li tenien ganes, i va arribar Morgan. L’ètica dicta que una acusació tan greu com la pedofília es basi en proves sòlides, però el col·laborador del Washington Post sap que el jurat paral·lel de les xarxes s’acontenta amb qualsevol minúcia. Sense pensar-s’ho dues vegades, ha anat a furgar en els arxius que Allen guarda a la Universitat de Princeton, i ha deixat anar tota la seva suspicàcia puritana per convertir Allen en un depravat sexual.

Més bilis que justícia

Notícies relacionades

Els escàndols sexuals sacsegen la indústria de Hollywood

Per un turisme sostenible i raonable

Segons el periodista, i milers de tuiters-joves-i-molt-compromesos, la misogínia i la pedofília recorren tota l’obra de Woody Allen. Ho demostra, atenció, amb textos de ficció com un guió inèdit on apareix una rossa sexi de 16 anys, contes on homes madurs s’enamoren de menors d’edat i, com a colofó, una entrevista fictícia que Allen es fa a si mateix, i on confessa haver grapejat algunes actrius.

El text de Morgan està escrit amb més bilis que desig de justícia i amb més sarcasme que ironia. No solament barreja malintencionadament ficció i realitat, sinó que titlla Allen d’anacrònic. Això no em sembla un assumpte tangencial. Si ahir ens semblava anacrònic el zel obsessiu per la puresa de les ànimes, l’escàndol davant els desitjos lascius i la netedat religiosa dels pensaments, avui una acusació tan agra i puritana com la que ens ocupa té el premi dels clics i els retuits. Semblava improbable que la policia del pensament que va imaginar Orwell arribés a existir, però més improbable encara que a més resultés cool.