Suspens en elements centrals per a la qualitat democràtica

La publicació de l’informe GRECO (Grup d’Estats Contra la Corrupció) del Consell d’Europa alerta amb contundència de la persistència d’una situació «globalment insatisfactòria» en relació amb la vigilància de la corrupció entre parlamentaris, judicatura i fiscalia a Espanya. La lectura dibuixa un panorama descoratjador tant pel general incompliment com perquè els pocs compliments parcials són projectes que tenen un incert futur. Sense que serveixi d’excusa per no passar ja de les paraules als fets la situació de paràlisi institucional del 2016.

No poden causar gaire sorpresa moltes de les recomanacions que s’hi fan perquè han estat presents de forma habitual en el debat públic: activitats professionals dels representants parlamentaris; pagament de viatges; relacions de lobby; independència de la fiscalia; activitats privades de jutges; formes de nomenament de magistrats. A totes elles podríem sense gran dificultat posar-hi cares de l’actualitat més recent.

Hi ha una insuficient cultura de regulació dels conflictes d’interessos. El Consell d’Europa indica que les mesures de declaració d’interessos de parlamentaris han de ser més exhaustives, i comprendre viatges, regals, valor de mercat de béns i, possiblement, l’entorn familiar. Però també que aquest mal afecta jutges i fiscals, sense que el poc comprometedor codi de conducta del 2016 dels primers i l’absència de normes dels segons ofereixin un panorama millor. El Consell d’Europa exigeix, en definitiva, que es regulin les relacions que propicien pràctiques corruptes i que siguin públiques per a la ciutadania.

En relació amb els membres de les cambres parlamentàries, les advertències incideixen en debats oberts: la dedicació exclusiva o no; el nivell de retribució de la seva funció com a garantia davant de pressions (o la gratuïtat, avalada pel Tribunal Constitucional després de la reforma Cospedal a Castella-la Manxa, amb el risc de representació «censitària»); la forma de fer transparents les relacions amb lobbies. En això últim és on sembla més deficient la regulació existent, sobretot per la publicitat de les relacions dels parlamentaris amb grups d’interès econòmic. 

Respecte a la judicatura, l’informe GRECO posa el dit a la llaga en la independència, sobretot en relació amb els nomenaments i, molt singularment, els de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Les anomalies que insistentment han saltat als mitjans: xivatades; connivències remunerades; tripijocs en nomenaments; alteració de la composició d’òrgans judicials o distorsió de les regles de competència judicial; funcionament presidencialista del Consell General del Poder Judicial i retirada de la dedicació exclusiva a part dels seus membres –avalada, per cert, pel Tribunal Constitucional–, són pràctiques que donen ales a la corrupció i amaguen conflictes d’interessos.

Pel que fa a la forma de nomenament del CGPG, l’informe és contundent pel que fa a la necessitat de desvincular-los de l’àmbit polític, condicionant el debat obert sobre si la seva legitimitat ha de derivar només de la llei o també tenir una arrel democràtica en un moment en què la ideologia del jutge té un ampli espai. L’establiment d’uns requisits de competència, sense pràctiques fosques (mèrits, requisits ad hoc…), podria pal·liar part de les insuficiències. O repensar la fórmula d’accés, que incideix en la seva extracció social provocant biaixos en la composició de l’aparell judicial.

Pel que respecta a la Fiscalia, GRECO critica contundentment la dependència del Govern i la inexistència de mecanismes de transparència i publicitat dels contactes. Causa un cert rubor a qualsevol persona informada que el Govern afirmi que l’última comunicació amb la Fiscalia va ser durant la vaga dels controladors aeris del 2010.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En definitiva, l’informe és pertorbador perquè posa de manifest el dèficit de control de la corrupció en els poders de l’Estat, però sobretot perquè assenyala l’escassíssima voluntat de posar-hi remei més enllà de projectes amb una viabilitat incerta i l’absència de voluntat política per arribar a acords. Recordem que la reforma del CGPJ del 2013 va ser aprovada en solitari pel PP. 

L’informe GRECO encén novament els llums vermells de la qualitat democràtica. De forma més aguda quan toca drets fonamentals, com la tutela judicial entelada pel control polític de nomenaments judicials, però també transversalment.