El dia que vaig superar Cavendish

Soc, per què negar-ho, un perfecte glober. En la grupeta dels diumenges fa anys que faig la goma. Vaig molt a roda i els meus relleus solen ser tramposos: sempre més curts que els altres i amb el terreny i el vent favorables. 

També he de confessar que les poques carreres que vaig córrer quan tenia més cames es limitaven, gairebé sense excepció, a proves clandestines que improvisàvem en polígons industrials, aprofitant que eren un desert la nit d’un dia laborable. Una matinada, una prostituta avorrida per la falta de clients es va oferir per donar-nos la sortida. Ho va fer inclinant els malucs com una alumna  de l’Institut Rydell de Grease, encara que davant no tenia precisament Danny Zuko i el seu Ford Deluxe i allò tampoc era el pont del carrer 6 a Los Angeles River.

Setmanes després, vaig aconseguir el meu únic rècord fins ara: el de la caiguda més ràpida en una contrarellotge. A l’arrencar, el tubular davanter del meu Vitus va sortir disparat i el meu cap va impactar contra l’asfalt sense haver recorregut un sol metre.

Però, això sí, un dia vaig batre Mark Cavendish. O per ser més exactes, la meva bicicleta va superar la seva.

Dins el cotxe

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Després de jubilar la meva vella Colnago, igualeta a la del suís Tony Rominger, m’havia comprat una Venge de carboni com la de l’esprínter britànic. El ciclisme té aquest avantatge: si estàs prou sonat i desemborses el que costa un cotxe utilitari pots pujar dalt de la mateixa màquina d’un pro.

I ara posi’s en situació. No s’ha fet de dia i un paio desesperat (servidor) corre en culots pel voral d’una autovia intentant localitzar les restes de la seva caríssima bici. Minuts abans havia passat la volatta que justifica aquestes línies: a 120 km/h inabastables per al mateix Exprés de Man la meva bici havia sortit disparada de la baca del cotxe. Es va esfumar. Però quan estava a punt de donar-la per perduda una furgoneta va aparèixer del no-res i es va aturar. Va baixar un altre glober que conduïa rumb a la mateixa marxa cicloturista i em va entregar la meva flaca, que havia recollit a la cuneta quilòmetres enrere. El comunicat de danys, per plorar. Creguin-me, no he tornat mai a portar-la a cap altre lloc que no sigui dins del cotxe.