¿Oprah 2020? Estem de broma, ¿oi?

Ens queixem molt del nostre país que no arriba a "lloc de merda" en llenguatge trumpià, i fem bé, però se'ns obliden els altres, aquells que teníem com a exemple. França pateix Marine Le Pen; el Regne Unit pateix Nigel Farage, que ara suggereix un segon referèndum sobre el brexit, i Itàlia no es treu de sobre Silvio Berlusconi que, encara que sembli mentida, marca el ritme de la campanya electoral. I els EUA tenen Donald Trump. Alguna cosa no funciona en les democràcies occidentals.

El lideratge comporta un component ètic, d'exemplaritat. Serveix de referència per diferenciar el bé i el mal. Afecta qualsevol figura pública, des de polítics fins a esportistes.

Barack Obama el tenia per ser el primer president negre de la història dels EUA, pel simple fet d'arribar a la Casa Blanca. Era la prova que l'esforç es premia. Donald Trump representa l'oposat. No només fa bona la cèlebre frase de "qualsevol pot arribar a ser president dels EUA", sinó que s'autodesqualifica com a model pel to de xulo de barri. És vulgar, violent i mal educat.

Escup gran part de la seva incontinència a Twitter, però també en les reunions amb els seus col·laboradors. L'última gràcia ha sigut qualificar de forats de merda el Salvador, Haití i diversos països africans. Algú li hauria d'explicar la contribució del seu país en la creació de guerres civils i en el manteniment de dictadures que han arrasat gran part de Centreamèrica. Els EUA no són innocents.

Els demòcrates

Els demòcrates segueixen missing, perduts en combat, des de les eleccions del 2016. Encara no s'han recuperat de la patacada. No han trobat el discurs ni la persona. El seu antitrumpisme militant alimenta un president egomaníac que disfruta que parlin d'ell, encara que sigui malament.

Als noms de Joseph Biden, exvicepresident amb Obama, i del senador Bernie Sanders s'hi ha afegit el de l'estrella de la televisió nord-americana Oprah Winfrey, que ha comentat al seu entorn que no descarta presentar-se a les eleccions del 2020. La idea ha tingut destacats suports a Hollywood, com el de l'actriu Meryl Streep, que veu en ella la veu d'una líder. Oprah agita diverses banderes, sobretot la del feminisme.

Tot ha sigut treure el nas per la porta de la política i li han arribat les crítiques, com la del cantant Seal, que l'acusa d'hipocresia, d'haver callat durant anys el què sabia sobre Harvey Weinstein, el productor acusat de ser un depredador sexual. La senadora Elisabeth Warren, la demòcrata més a l'esquerra juntament amb Sanders (és a dir, socialdemocràcia europea), l'ha despatxat amb ironia: "No sé si els EUA estan preparats per tenir un altre bilionari de president".

Mercaderia informativa

El més significatiu del cas Oprah és que un no-anunci s'hagi convertit en mercaderia informativa per part dels mitjans seriosos i en tema de xafarderia massiva a les xarxes socials.

La pitjor lectura: donem per bona la idea que l'única possibilitat de derrotar Trump és a través d'un personatge gairebé de ficció, d'una actriu que s'interpreta a si mateixa en un programa de televisió. Tot és una impostura, menys les conseqüències. Vivim enmig d'una banalització galopant que ho afecta tot, des del periodisme fins a la política. No se'n salva gairebé ningú.

França té un Govern de milionaris, igual que els EUA. A Espanya no arriben a tant, però van sobrats per sobre de la mitjana. Elegim els molt rics perquè s'abaixin els impostos i passegin el seu glamur (no en el cas de Trump) per les televisions i sentim el desig de ser com ells. És com si tot fos una il·lusió, un gran truc de màgia.

Ser ric és el desig confés de la majoria, per això fan cues durant hores per comprar un dècim quan la verdadera loteria és viure al primer món, menjar tres vegades al dia i tenir aigua potable.

Els molt rics es mouen en una bombolla de riquesa que els impedeix el contacte amb la realitat. També els passa als polítics. Entren en un món on només s'escolten a si mateixos i als mitjans que els fan l'aleta. És un món sense corrents d'aire.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una enquesta, perquè ja n'hi ha una en circulació, indica que Oprah no tindria possibilitats de derrotar Sanders o Biden en unes primàries demòcrates. Tampoc les tenia Trump que, segons el polèmic llibre de Michael Wolff, només intentava millorar la seva marca personal.

Ens aniria millor si en comptes de deixar-nos portar pels efectes especials i els embruixos tornéssim a la substància, a les idees, a les propostes. Guanyarien els Sanders, hi guanyaríem tots.