EL REPTE EUROPEU DEL 2018
La nova normalitat de la UE
En les eleccions de maig del 2019 acabarà el debat obert sobre el futur de la Unió i el seu paper
laue
El 2018, els actors polítics de la Unió Europea seguiran conversant sobre les reformes en les normes i institucions de l’eurozona, inclosa l’aproximació al marc legal de la UE del MEDE, l’últim dels instruments de rescat creats durant la gran crisi a fora i sense escrutini democràtic. El desembre passat, l’evolució de les dades de creixement i ocupació i la constatació que el suport a la integració monetària ha tornat a les xifres del moment de posada en circulació de l’euro el 2002, van permetre al president Juncker no només parlar d’avanços en el camí acordat per progressar a la Unió Econòmica i Monetària, sinó també avançar altres iniciatives, com l’elaboració d’un document de discussió sobre les funcions que, a partir de les pròximes eleccions al Parlament europeu el 2019, podrà assumir una nova figura de ministre europeu d’Economia i Finances, president de l’Eurogrup i vinculat com a vicepresident a la Comissió, a la manera de l’actual Alta Representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat en el seu àmbit d’actuacions.
En les eleccions del maig del 2019 finalitzarà el debat més ampli obert amb el Llibre Blanc sobre el futur d’Europa del març del 2017, en el 70 aniversari de la firma dels Tractats de Roma. Aquest paper va plantejar cinc escenaris per a la Unió Europea sense el Regne Unit el 2025, alguns dels quals suposarien la devolució de competències als Estats, en contra de la idea d’«una unió cada vegada més estreta» (An ever closer Union), frase que substitueix al Tractat la paraula que comença per f, impronunciable en territori britànic, o el reconeixement explícit de la vocació federal de la Unió. En aquesta reflexió, es pot criticar l’omissió de qüestions relatives a la qualitat democràtica dels procediments, i així mateix reconèixer l’encert de Juncker al subratllar el desajust entre les atribucions i els recursos de les institucions i les expectatives dels ciutadans.
Es parlarà, a més, el 2018 del repartiment del pressupost de la Unió en el període 2021-2027. Al maig, es presenta el pròxim Marc Financer Plurianual i s’han de prendre decisions sobre el buit a la caixa produït per l’abandonament del Regne Unit, un dels principals contribuents nets. El president Macron acaba de travessar un altre Rubicó europeu a l’avançar que França està disposada a modificar substancialment la Política Agrària Comuna, a la qual en el període 2016-2020 encara es dedica un terç dels recursos financers de la Unió Europea.
Abans, ja al gener, el Parlament Europeu resoldrà sobre el segon gran forat del brexit: els 73 escons britànics a l’Eurocambra. Són prescindibles, però també reassignables entre estats o aprofitables per assajar la fórmula de les llistes paneuropees. Aquesta última opció podria coadjuvar a corregir la principal debilitat democràtica de la Unió: la realitat que la competència tant en les eleccions generals com en els comicis al Parlament europeu se centra en temes polítics propis del «buidat» àmbit estatal, fent servir l’expressió en els seus últims anys del prematurament desaparegut professor Peter Mair. L’omissió dels assumptes de la Unió Europea implica una despolitització sense precedent i insostenible.
Finalment, el 2018 toca ni més ni menys que definir la nova relació comercial entre la UE-27 i el Regne Unit. Però això no sembla cap problema per a la Unió, on ja és possible dedicar una mica de temps a alabar el vídeo que acaba de difondre el govern búlgar per a la presentació de la seva presidència del Consell del gener al juny. Bulgària reivindica l’encant de la complexitat i que units seguim sent forts.
En definitiva, els 27 han descobert una nova normalitat, en què conviuen el renovat eix francoalemany, el retrat dels quatre països més poblats a Versalles o la nova presència de la fins ara tímida reunió de set Estats del sud (França, Itàlia, Espanya, Portugal, Grècia, Malta i Xipre). La demanda d’aquests últims d’«una nova aproximació sobre els béns públics europeus, que han de ser oferts en el pressupost de la Unió», segons el que es pot llegir en la seva declaració conjunta del dia 10 de gener, sona molt diferent del trist discurs dels quatre de Visegrad (Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia) o del dels rossets del nord que mai volen pagar més. Benvinguda, nova normalitat.
