Lletra per a la balada de Solbes

Luis de Guindos intervé avui en la comissió d’investigació de la crisi financera del Congrés dels Diputats. Tancarà la llista de ministres que han desfilat per la comissió que presideix Ana Oramas i que, al final, s’ha convertit en una mena de venjança  interna del PP i del PSOE, amb les actuacions estel·lars de Rodrigo Rato i Pedro Solbes.

Rato és un home a les portes de la presó, per l’assumpte de les famoses targetes black de Cajamadrid-Bankia, i ho sap. En el seu retorn al Congrés dels Diputats va demostrar que conserva l’ofici de parlamentari brillant, encara que potser va oblidar que ja no és diputat i, amb causes judicials pendents, sens dubte, va pecar de supèrbia. «El problema de Rato –diu un amic de Mariano Rajoy que també ho va ser del mateix Rato– és que va néixer amb un Porsche entre les cames i això l’ha marcat». Ara, queda el dubte de si la seva actuació al Congrés va ser una advertència als seus antics companys del PP –sap moltes coses– o si es va passar de frenada.

Pedro Solbes és tot al contrari que Rato, mai una paraula més alta que una altra, fet que no li va impedir cantar la palinòdia en la mateixa comissió parlamentària, amb una esmena gairebé a la totalitat de la seva època de ministre en l’etapa de Zapatero. Solbes va admetre errors greus, discrepàncies amb José Luis Rodríguez Zapatero i altres ministres i que va intentar emmascarar la crisi econòmica per guanyar a les urnes el 2008. En resum, va reconèixer que almenys no van explicar la veritat als electors: «per la proximitat de les eleccions, vam amagar la paraula crisi».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Solbes, no obstant, no va anar tan enllà com Rato i es va limitar –i és molt– a taral·lejar la música d’una llarga i trista balada, sense atrevir-se amb la lletra que potser no és gaire coneguda. L’exvicepresident socialista, que va estar en contra del xec nadó de 2.500 euros, del xec fiscal dels 400 euros i del pla E, entre altres assumptes, no va voler recordar que llavors ell mateix defensava que el president Zapatero era qui tenia els vots i que, per això, calia fer-li cas, encara que no s’hi estigués d’acord.

Solbes, que assumeix que sense alguns d’aquells errors s’hauria pogut atacar millor –i amb menys sacrificis– la crisi, es queixa de la proximitat de Zapatero als sindicats. No obstant, també eludeix cantar la part de la balada que explica com Cándido Méndez influïa en el president del Govern i líder del PSOE i li reclamava més despesa a un Zapatero que, anys després, va explicar a un amic que a l’arribar a la Moncloa no sabia què erens els diners i que per això va actuar com ho va fer. Va ser en aquella època en què Méndez, en una reunió amb un grup de periodistes atònits davant el que sentien, va explicar –en termes una mica grollers, però molt gràfics– que en temps de crisi no s’han de perdre energies a intentar crear ocupació, sinó a subvencionar tot el que faci falta i, si és necessari, endeutar-se per fer-ho. És part de la lletra de la balada que Solbes tan sols va taral·lejar al Congrés i que gairebé va fer oblidar que Rato, molt superb, havia passat per allà.