'Cas Scala': les claus

Fa 40 anys, el 15 de gener del 1978, un grup de joves va llençar  còctels molotov a l’entrada de la sala de festes Scala de Barcelona, i van provocar un incendi que va destruir l’edifici i va matar quatre treballadors. El cas va commoure la societat catalana i la filiació àcrata dels autors de l’atemptat va marcar el declivi d’un vigorós moviment anarquista. Aquest últim va denunciar l’atemptat com una maniobra policial. ¿Ho va ser verdaderament? La resposta, com veurem a continuació, és complexa.

El 1976 es va reconstituir la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el seu entorn van confluir sindicalistes pragmàtics, figures de l’exili, joves que exaltaven valors com l’espontaneïtat o l’autogestió, grups autònoms disposats a l’acció directa i també faistes (partidaris de reconstruir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)). L’univers àcrata va repuntar llavors amb gran poder de convocatòria: el 1977 un míting de la CNT va reunir 100.000 persones a Montjuïc i unes Jornades Llibertàries Internacionals celebrades aquell any al parc Güell n’haurien atret 600.000.

Comando de la FAI

En aquest marc, el matí del 15 de gener de 1978 la CNT va celebrar una manifestació contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals. Poc després es va produir l’esmentat atemptat contra la sala Scala. La matinada del 16 la policia va detenir els seus presumptes autors i el 17 va emetre un comunicat en què els va presentar com un comando de la FAI integrat a la CNT i va associar el sindicat a l’episodi a l’afirmar que la FAI era el seu braç armat. El 1980 es va celebrar el judici pels fets i tres dels acusats van ser condemnats a 17 anys de presó i un altre, menor d’edat, a un any i mig.

Més enllà de suposats fets foscos del cas que va denunciar el moviment llibertari (com la detenció dels presumptes culpables en menys de 12 hores), va ser molt controvertit el paper que hi hauria pogut tenir un confident policial: Joaquín Gambín. Segons un dels condemnats, Xavier Cañadas, aquest infiltrat es va guanyar la seva confiança al presentar-se com un anarquista bregat i els va emplaçar a llançar les ampolles incendiàries: «¿Quina merda de revolució farem amb uns marrecs cagats com vosaltres?», els va increpar. Després va desaparèixer sense ser detingut. No podem contrastar aquest testimoni, però cal pensar que si Gambín els va incitar realment a llançar els còctels la seva meta era erosionar el món àcrata o facilitar la repressió del sector faista, sense preveure les tràgiques conseqüències.

Avala aquesta hipòtesi el fet que a l’abril va contribuir a desarticular un grup armat, l’Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors (ERAT). Detingut el 1981 per un atracament, Gambín va ser jutjat el 1983 i llavors va manifestar la seva condició de confident, així com la seva delació dels autors de l’atemptat de l'Scala. Condemnat a 7 anys, el 1986 va obtenir la llibertat provisional. Davant l’exposat, no sorprèn que àmbits anarquistes denunciessin el cas Scala com una manipulació del llavors Ministeri de Governació, dirigit per Rodolfo Martín Villa.

Culte a la violència

Des de la nostra òptica l’episodi va ser més complex, al ser conseqüència de diverses dinàmiques del moviment llibertari que van permetre l’acció de Gambín, notablement el culte a la violència que s’havia estès en aquest, la seva porositat davant infiltrats o l’existència dels citats grups autònoms. Per una altra part, el cas va dividir la CNT entre partidaris d’implicar-se en el judici o de mantenir-se’n al marge, al mateix temps que van divergir també les posicions a seguir en la defensa: una sostenia que s’havia de basar en la innocència o culpabilitat dels processats i una altra que s’havia de fer del judici un procés a l’Estat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Paral·lelament, la CNT va perdre pes en el món laboral al no concórrer a les eleccions sindicals i el 1979 van sorgir tensions d’arrel diversa, especialment entre defensors i detractors d’anar als comicis sindicals. El resultat va ser l’escissió dels primers, que va originar la futura Confederació General del Treball (CGT). En aquest marc la militància de la CNT va caure i els ateneus llibertaris van conèixer un declivi.

El cas Scala, en suma, no va provocar la crisi del món llibertari perquè hauria esclatat igualment per les seves tibantors internes, però la va accelerar a l’intensificar-les i criminalitzar la CNT. Avui l’atemptat, amb la inquietant figura de Gambín pel mig i el seu trist balanç, testimonia que la Transició espanyola no va ser tan modèlica com s’afirma i menys encara pacífica: les víctimes de l'Scala van ser part de les 504 morts que la violència política va causar entre el 1975 i el 1982, un llegat que convé no oblidar.