Portadores, una altra cara del masclisme
Un sistema patriarcal sense nacionalitat s'aprofita d'aquestes dones sobrecarregades de mercaderies
jgblanco14840623 mujeres porteadoras trafican con bultos de hasta 5o kg en la170424132200
Ara, que sota el paraigua d’un pacte d’Estat es comença a reconèixer que el gènere és el que fa les dones víctimes de diferents formes de violència, és el moment de parlar d’aquestes dones, de les portadores.
Aquestes dones travessen la nostra frontera sud carregant a sobre l’esquena mercaderies que els són alienes. Paquets que poden arribar fins als 90 quilos d’un pes que ni una mula seria capaç de suportar. Carreguen fardells plens de productes bàsics que venen d’Espanya i van cap al Marroc. Viatges pels quals les portadores reben una quantitat irrisòria d’entre quatre i 10 euros (per paquet) i que, per l’esforç que han de fer, no arribaran a superar els quatre viatges.
No només envelleixen i perden la salut amb cada traginada, també pateixen agressions i arbitrarietats de tota mena: assetjament i abús sexual, vexacions i insults, maltractaments físics i psicològics, confiscacions de la càrrega, exigència del pagament de suborns, rebuig a segellar el passaport i fins i tot allaus de gent que han arribat a costar la vida a portadores, com denuncia l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA).
Aquesta mateixa setmana, dilluns, ens informaven de les últimes dues portadores que morien esclafades: ja en són set en menys d’un any. Les morts d’aquestes dones es poden evitar perquè es poden evitar les allaus i els tumults que tenen lloc en les anades i vingudes als passos fronterers del Tarajal (a Ceuta) o del Barrio Chino (a Melilla).
Però ningú ho investiga prou perquè fer-ho seria reconèixer no només que està passant una cosa que, possiblement, no hauria de passar sinó que està passant per la situació de la dona al país veí. De manera que, al final, quan les autoritats dels dos països parlen públicament d’aquestes morts, els resten importància, mentre que els mitjans cauen en els clixés racistes que culpabilitzen les dones. Es deshumanitza la situació, no fos cas que ens interesséssim per saber què hi ha al darrere.
No és equipatge de mà el que porten les traginadores al damunt de l’esquena encorbada. És la mercaderia d’un negoci alegal que està mancat de regulació i que a aquestes dones amb prou feines els dona per sobreviure. En diuen comerç atípic però aquest és un d’aquells eufemismes que busca dotar de legitimitat social una activitat que humilia qui l’ha de portar a terme, en general dones. Passa a la vista de tothom, en dies i hores fixes, i s’assemblaria massa al contraban si no es portés a terme en presència de les forces i cossos de seguretat de l’Estat espanyol i de la policia marroquina.
L’opacitat i el silenci són dos elements clau perquè es pugui portar a terme aquesta activitat que mou molts diners. Segons una informació també reflectida per APDHA, «el 2014, aquest comerç va reportar 1.400 milions d’euros anuals, un terç de l’economia de les dues ciutats autònomes espanyoles». No obstant, la importància d’aquesta atípica modalitat comercial no es tradueix en oportunitats per a les dones portadores, tot al contrari, sembla que la cobdícia estimula que es desenvolupi en condicions cruels, degradants i inhumanes.
I perquè aquesta estructura d’explotació laboral doni el màxim benefici, les dones pobres del Marroc són les víctimes perfectes. Valen més les mercaderies que traginen que no que es vetlli per la seva seguretat i integritat. De fet, és molt important que tot aparenti normalitat encara que això justifiqui la pressió i el tracte denigrant que reben les dones, no només per part dels comerciants sinó també per part de les pròpies forces de seguretat.
Crits, insults, empentes i amenaces, el que calgui per evitar que les portadores destorbin, obstrueixin el trànsit i entorpeixin el pas fronterer. Tot el trasllat de mercaderies s’ha de fer amb la màxima celeritat. És en aquestes circumstàncies en què es produeixen les ensopegades i les allaus que provoquen aquestes morts.
I si no ens estranya la passivitat d’aquells que ens governen és perquè aquest tipus de tragèdies les veiem com a alienes. Però no, aquestes dones són de les nostres. Són víctimes de la violència de gènere d’un sistema patriarcal sense nacionalitat. D’un sistema dirigit per homes que n’abusa des del nostre país i al nostre país, que s’aprofita de la situació d’extrema necessitat en què viuen pel fet de ser dones. És igual que siguin marroquines. Són de les nostres i tenim en marxa un pacte d’Estat que les ha d’incloure.
