Res no s'oposa a la mort

Delphine de Vigan ha escrit la novel·la més difícil: la que parla de la seva mare, de la història familiar que hi ha darrere la seva mare, i el més complex de tot, del que queda després de la seva mort. La primera dificultat és superar el dol en l’escriptura, prendre distància. La segona dificultat és el perill de voler ser massa fidel a la realitat, o que la ficció s’imposi. I la tercera, la més perillosa: no ofendre els familiars que segueixen vius. Res no s'oposa a la nit és un llibre delicat, íntim en la seva mesura, i amb una estructura literària que ajuda a acompanyar l’autora en el procés de creació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja en les primeres pàgines es qüestiona el més important: ¿amb quin dret? ¿Què s’hauria cregut –es pregunta–, que podria explicar la infància de la seva mare a través d’una narració objectiva? ¿On no arriba la realitat, les memòries o els records... ha d’arribar la literatura? ¿Els buits i els salts de temps li donen riquesa a la història o cal omplir-los encara que no es desconegui el context? De Vigan intenta acostar-se a la seva mare, al seu dolor, a la seva mort, atraient-la cap a la seva escriptura. S’adona de seguida que no, en realitat no és una necessitat: el que necessita és escriure, i envoltada de dol i més dol, no pot obeir a cap altre dictat que al de la seva mare.

¿La seva mare hi és, tot i així, a la Lucile del llibre? ¿La seva família té dret a exigir versemblança? ¿El creador és un usurpador, un impostor, un irresponsable? ¿L’autora pot afrontar l’escriptura d’un llibre tan complex tenint en compte els sentiments dels germans de la seva mare, els seus oncles, o ha d’escriure amb total llibertat? De Vigan ha escrit el llibre que molts voldríem escriure, i amb la llibertat amb què molts voldríem abordar els nostres tabús familiars. Alguns ens passem la vida escrivint al voltant d’un tema, envoltant-lo fins a l’extenuació, per pudor, esperant amagats que arribi el nostre moment. ¿La mort dels nostres éssers estimats és el primer silenci que ens empeny cap a l’escriptura d’un llibre així? ¿Res no s'oposa a la mort, i tants altres, s’haurien escrit sense la mort dels seus protagonistes? Ja no podrem saber-ho.