Barenboim

La setmana passada vaig assistir amb el meu fill gran al concert de Debussy que el director d’orquestra i pianista Daniel Barenboim va fer al Palau de la Música. 

Abans de començar, va sortir a l’escenari una noia per avisar que no es podien fer fotografies i per demanar que si s’havia de tossir, es tossís de la manera més discreta possible. 

Naturalment, en aquell precís instant, i malgrat no estar en absolut refredada, em va començar a picar la gola. Em vaig regirar incòmoda i una mica angoixada al meu seient. Em vaig escurar el coll. El meu fill, que em coneix com si fos el meu pare, em va mirar amb ulls acusadors. Vaig fingir buscar un caramel a la bossa que naturalment no hi deia que no soc Mary Poppins i mai he portat caramels a la bossa. 

Es van apagar els llums i va sortir Barenboim amb el seu cos tan lleuger i la seva cara tan bonica d’ogre i de boxejador. Va començar el concert. Vaig intentar respirar profundament i pensar en una altra cosa. Llavors, dues persones van tossir lleument, una a la platea i l’altra des del primer pis. Em vaig adonar que si no tossia immediatament, em moriria o com a mínim em desmaiaria. Vaig tossir fluixet un parell de vegades, per fi em va passar la inquietud, i vaig poder començar a disfrutar del concert mentre pensava vagament en les meves coses, que és el que acostumo a fer en els concerts.

Al cap d’una estona, de sobte, quan acabava de començar a tocar un preludi, Barenboim es va aturar. Es va aixecar i es va acostar a la vora de l’escenari. «Perdonin-me», va dir. Tothom va aplaudir. «Aquesta música necessita un silenci absolut. I a cada compàs ha tossit algú o s’ha sentit algun soroll». Vaig mirar amb sorpresa el meu fill, jo no havia sentit res. Ell, que toca el piano des que era nen i en sap molt de música clàssica, va assentir i em va xiuxiuejar: «Té raó, a algú li ha caigut el mòbil, s’ha sentit la vibració d’un telèfon i la gent no ha parat de tossir». Li vaig somriure i vaig dir: «Potser sou una mica exagerats, ¿no trobes?». «No», em va respondre amb cara de pocs amics.

Notícies relacionades

Accidentat homenatge de Barenboim a Debussy

Twitter era una cerveseria de Múnic

Llavors Barenboim va afegir: «Estic intentant donar el millor de mi mateix». La gent va riure i va aplaudir. I ell va dir: «No. És molt seriós». I a continuació: «Els deixo un moment perquè vostès facin el soroll que sigui i després, quan torni, intentarem tornar a la concentració necessària», i va sortir amb pas lleuger de l’escenari. Jo ja no tenia ganes de tossir, ni de riure, ni de pensar en les meves coses.

Declaració d’amor

Em prenc les declaracions d’amor molt seriosament, encara que siguin multitudinàries,  i si algú et diu «t’estic intentant donar el millor de mi mateix» (jo ho he sentit algunes vegades, és una cosa molt semblant a l’amor), un s’atura i escolta. Barenboim va tornar. No se sentia ni una mosca. El vam escoltar, senyor Barenboim. Moltes gràcies.