Tabàrnia seriosament

Això de Tabàrnia ha sorgit com una ocurrència de les xarxes socials, aclamada des de l’òrbita de Ciutadans i menyspreada sense pal·liatius pel bloc sobiranista. No obstant, l’assumpte mereix una reflexió més profunda, perquè la veritat és que, en política comparada, el món de les tabàrnies no és cap broma.

En una investigació pionera, Aleksandar Pavkovic, un professor d’origen serbi que treballa a la Universitat de Macquarie (Sydney), va estudiar les secessions que desencadenen intents de separació de parts del territori secessionista. Concretament, va treballar sobre la de Croàcia de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, que va desencadenar l’intent de secessió de la República Sèrbia de Krajina respecte a Croàcia, i sobre la secessió de Geòrgia de l’URSS, que va desencadenar al seu torn la secessió d’Abkhàzia respecte a Geòrgia. És el fenomen que va batejar com a «secessió recursiva».

A aquests dos casos se n’hi poden afegir uns quants més als Balcans i en l’espai exsoviètic. El mateix Pavkovic esmenta el cas de les repúbliques Srpska i Herzeg-Bosna, que van pretendre separar-se de Bòsnia i Hercegovina (BiH) tan bon punt aquesta es va separar de (el que quedava de) Iugoslàvia. En l’espai exsoviètic el cas més famós és el de Transnístria, el territori que es va separar de Moldàvia quan Moldàvia va proclamar la seva independència respecte a l’URSS.

Naturalment, l’èxit de la secessió recursiva és variable. La República Sèrbia de Krajina va ser feta miques en la controvertida operació Tempesta, que va suposar la fugida de la majoria de població sèrbia de la zona. Però la República Srpska, convertida en una de les dues entitats de BiH, segueix flirtejant amb la secessió. Pel que fa a Abkhàzia, va aconseguir separar-se de Geòrgia i avui constitueix un protectorat rus. Una cosa semblant passa amb l’anomenada República Moldava Priednostroviana, més comunament coneguda com a Transnístria.

Algú podria objectar que aquestes coses només succeeixen en regions com el Caucas o els Balcans. Res més lluny de la realitat. El món occidental també té les seves tabàrnies. El cas més cèlebre de secessió recursiva en aquest costat d’Europa és el d’Irlanda del Nord. El tractat angloirlandès, que va posar fi el 1921 a la guerra de la independència irlandesa, va establir tant la creació de l’Estat Lliure Irlandès com la possibilitat que Irlanda del Nord optés per mantenir-se dins del Regne Unit. I en exercici d’aquesta opció les dues cambres del Parlament nord-irlandès van pregar al rei Jordi V que els poders del Parlament i el Govern del nou Estat Lliure Irlandès no s’apliquessin a Irlanda del Nord, la qual cosa va consumar la divisió d’Irlanda que ha subsistit fins avui.

A l’altre costat de l’Atlàntic, la perspectiva d’una partició també s’ha plantejat. Si el Quebec se separés del Canadà, existeixen territoris que podrien separar-se al seu torn del Quebec. El 2015, el llavors líder de l’independentista Partit Quebequès, Pierre Karl Péladeau, va tenir el seu moment de glòria quan va invitar a una trobada de la seva formació el cap de l’Assemblea de Primeres Nacions (o tribus índies) del Quebec i Labrador, Ghislain Picard. En el seu discurs, el cap Picard va dir que ell era sobiranista, però va afegir que els pobles indígenes també tenen dret a l’autodeterminació, la qual cosa podria comportar la seva separació d’un Quebec independent. (Després de la trobada, el PQ es va afanyar a emetre un comunicat per reafirmar el seu compromís amb la indissoluble unitat del Quebec.)

De precedents, com es veu, n’hi ha. I el més curiós de tot és que la secessió recursiva també té el seu precedent en la legislació catalana. Abans de la seva dissolució, el Parlament de Catalunya estava tramitant la llei de creació de la comarca del Lluçanès. Doncs bé, la disposició transitòria segona del projecte de llei diu que els municipis en els quals va triomfar el no en el referèndum sobre la creació de la comarca tenen sis mesos per decidir si volen seguir formant part del Lluçanès «o bé reintegrar-se a la comarca a la qual estaven adscrits anteriorment».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Traslladat a l’àmbit del procés sobiranista, això planteja un dilema interessant. Abans que en Tabàrnia fixem-nos en la Vall d’Aran, on el 21-D Ciutadans va obtenir més vots que JxCat, ERC i la CUP sumats, i el bloc constitucionalista va doblar en suports l’independentista. Arribat el cas, ¿s’hauria de permetre que aquest territori es reintegrés a l’Estat –llegiu Espanya– al qual estava adscrit anteriorment? En altres paraules, si Espanya és divisible, ¿Catalunya també ho és?

Professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB