Theo Walcott i els focus

Hi va haver una època en què el Barcelona i l’Arsenal s’enfrontaven sovint a la Champions i en què Theo Walcott era observat com una amenaça ferotge per l’afició blaugrana. En aquells duels, la velocitat de l’extrem anglès adquiria una enorme importància. L’alta consideració que posseïa Walcott en l’entorn culer sorprenia a Anglaterra, on se sospitava que no aconseguiria el nivell que havia insinuat en la seva tendra joventut.

De fet, era suplent en un Arsenal del qual se n’havia anar ja feia temps Thierry Henry, sense que en cap moment aconseguís recollir el seu testimoni com a líder de l’atac, cosa a què en certa manera aspirava, sobretot quan va decidir quedar-se amb el seu dorsal, el 14.

Aquesta setmana, els últims brots d’esperança que Walcott es convertís en l’estrella de l’Arsenal es van evaporar per sempre. L’internacional anglès va deixar finalment el club i va fitxar per l’Everton per prop de 23 milions d’euros després d’haver disputat tan sols 69 minuts en la present Premier League. Un adeu trist i gris per a un futbolista que ha passat 12 anys en els gunners i que ha marcat 106 gols amb la samarreta del primer equip.

Evidentment, va tenir els seus moments de glòria, i la campanya passada va fer la sensació que es podia arribar a consolidar de manera definitiva. L’arribada de Lacazette aquest estiu i el canvi d’esquema el van perjudicar i Wenger va deixar de creure que aquell xaval per qui havia pagat 12 milions de lliures quan tenia 16 anys acabaria sent el fenomen que en aquella època havia pronosticat. Però aquesta no és només la història d’un talent precoç que no es confirma. Té una càrrega molt més elevada.

Aquella estrella del 2006

Walcott, amb 17 anys acabats de fer i sense haver disputat encara ni un sol minut a la Premier, va ser convocat per Eriksson per al Mundial 2006. Va debutar abans amb la selecció absoluta d’Anglaterra que amb el primer equip de l’Arsenal. Va assistir a la cita d’Alemanya amb 21 partits al Southampton, a la Segona Divisió, com a única experiència en el futbol professional.

El tècnic suec pensava deixar el càrrec després del torneig, però va considerar tan brillant el futur de Walcott que no va voler desaprofitar l’oportunitat de passar a la història com el tècnic que va apostar per ell, malgrat que després no el fes jugar en tot el campionat. Els tabloides anglesos van recordar que Pelé es va donar a conèixer a Suècia 1958 amb la mateixa edat i que va portar el seu país a proclamar-se campió del món. Des d’aquell estiu, els focus no s’apagarien mai. A vegades disminuiria la intensitat, però en el fons seguirien sent-hi, atents, esperant-lo. Esperant el nou Pelé, i després el nou Henry, i després, simplement, un crac que no ha arribat a ser en cap moment.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Alguns anys després, Wenger va fitxar Oxlade-Chamberlain. També molt jove, també del Southampton. I va dir que havia de gestionar millor les expectatives. No caure en els mateixos errors que amb Walcott.

El jugador ara de l’Everton encara té 28 anys i segueix sent futbolista. Els focus es traslladen a Liverpool, i potser allà enlluernaran menys. Potser allà, deu pensar, podrà tornar a començar. Veurem.