Carta a Jordi Cuixart

Estimat Jordi:

    

Encara recordo l’esmorzar en una cafeteria de la Diagonal, 15 dies abans de l’1-O. Era la primera vegada que quedàvem després de mesos intentant-ho. El nostre intercanvi de missatges havia començat al febrer. Va ser just l’endemà del concert al Sant Jordi a favor d’acollir els refugiats, on jo vaig dir allò que l’acollida no era «només un problema de competències sinó també d’incompetències», una frase que va provocar la reacció en tromba de consellers, diputats i eurodiputats independentistes. Aquell dia que una part sorollosa de l’independentisme va decidir que s’havia de linxar Évole, tu no només no t’hi vas sumar sinó que em vas fer arribar el teu afecte. Després vaig saber que també vas parar la iniciativa d’alguns d’anar a la mani a favor de l’acollida amb pancartes en contra de les meves paraules.

    

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

A la cafeteria de la Diagonal vam discrepar de com s’estaven fent les coses a Catalunya i a la resta d’Espanya. Però era una discrepància còmplice, on no ens costava reconèixer els errors que crèiem que s’estaven cometent en un costat i en l’altre. Ni ens va passar pel cap que al cap d’una setmana es produirien els fets de la Conselleria d’Economia que avui t’han portat, en la meva opinió injustament, a la presó preventiva. Jo no és que et conegui gaire, però que poc que et coneixen els que durant aquests tres mesos de presó t’han qualificat de persona violenta. Que poc que et coneixen.

El dia de l’esmorzar vam recordar els premis Òmnium Cultural del 2013. I de com vaig saber que me l’havien concedit. Va ser la mateixa Muriel Casals, la teva predecessora, la que em va trucar. Sorprès davant la notícia, li vaig dir que si n’estava segura, que jo no era de la corda d’Òmnium. I ella va afegir que ja ho sabia, però que precisament per això ho feien, perquè volien «seduir-me».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vaig basar el meu discurs al recollir el premi precisament en la seducció: «Soc una persona fàcilment seduïble. Soc molt enamoradís. I em deixaré seduir i espero que vosaltres també us deixeu seduir una mica per mi. Desitjo que s’acabi tot aquest procés, com més aviat millor. I que votem. I que surti el que sigui. I que quan s’acabi, tot això no acabi creant bàndols, no acabi en ruptura. Que ens continuem seduint. Perquè si tot aquest procés acaba en ruptura, no haurà servit per a res». 

Cinc anys després, alguns poden dir que s’ha votat, però ningú ha reconegut els resultats excepte els organitzadors. I no sé si hem arribat a una situació de ruptura, però és clar que de bàndols n’hi ha. El que tinc molt clar és que el que no podem abandonar ara és la seducció. Sense seducció la ruptura es consumarà. I amb gent com tu a la presó això serà molt més fàcil. Per això, desitjo que aviat tornem a esmorzar a la Diagonal, que discrepem. Però que no ens abandoni ni la complicitat ni la seducció que ens han acompanyat fins ara. Una abraçada, Jordi.