Les superilles socials, un nou enfocament per a la intervenció social a Barcelona

Qui més qui menys ha sentit parlar de les superilles de Barcelona, una proposta de transformació urbana que té per objectiu millorar la qualitat de vida dels veïns i veïnes, amb guany d’espai públic, més verd, menys cotxes i més persones. Des de l’Àrea de Drets Socials, apostem per sumar un nou pas en el desenvolupament de les superilles, introduint la dimensió d’intervenció social.

«Viure com en un poble»

Agafant com a exemple les mides de la superilla del 22@ on hi podrien viure unes 6.000 persones, cal preguntar-nos si aquesta és una mesura humana del que és abastable com a territori per millorar-ne la gestió pública, enfortir les relacions comunitàries i «viure com en un poble». Pensem-hi, en una superilla de 6.000 persones hi hauria d’haver-hi tots els serveis bàsics: escoles bressol i de primària, institut, CAP de salut, espai comunitari i un teixit comercial diversificat i de proximitat.

Una gran part del municipi de Barcelona, que té gairebé 1,7 milions d’habitants, es podria dividir entre 225 i 250 superilles de similar mida en termes de població, tot sent molt conscients de la profunda diversitat que existeix entre barris. Així a l’engròs i en mitjana, cada superilla tindria uns 180 infants entre 0 i 3 anys, 550 nens i nenes a l’escola primària, 340 a l’Institut, 1.300 persones grans entre 65 i 75 anys i 275 de 85 anys o més, i també 400 persones aturades (de les quals 120 fa més dos anys que busquen feina) i 300 persones amb diversitat funcional.

Les previsions demogràfiques per a les properes dècades ens diuen que el volum de persones grans a la ciutat creixerà, i de la mateixa manera ho faran les persones amb algun tipus de dependència o de malaltia crònica que necessitarà d’una atenció periòdica i una monitorització permanent. I això implicarà una creixent necessitat de serveis domiciliaris de suport a l’autonomia, sociosanitaris o comunitaris.

¿Com afecta això els serveis públics? Posem com a exemple el Servei d’Ajut a Domicili municipal (SAD): unes 4.000 treballadores presten cada dia aquest servei a 18.000 persones. Actualment el servei està dividit en quatre grans zones, el sistema de distribució de les tasques no recull cap altra territorialització. Si a això hi sumem la manca de vincles relacionals entre les mateixes treballadores, que no tenen ni tan sols un espai comú on descansar entre serveis, i l’elevada precarització que tenen, ens trobem que un dels serveis més importants i amb més impacte real sobre la vida quotidiana es realitza d’una manera alienada i desvinculada.

L'envelliment de la població

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des de l’Ajuntament de Barcelona hem decidit endegar la transformació d’aquest model que ha quedat superat per atendre de manera digna i propera les persones usuàries i per millorar les condicions dels i les professionals que el porten a terme. Hem iniciat quatre proves pilots en potencials futures superilles socials amb petits equips del SAD (treballadores familiars i auxiliars de neteja) a les persones usuàries de la zona. Això és un repte formidable, donant poder d’autogestió en les seves tasques diàries a equips d’unes 10 treballadores familiars i auxiliars de neteja, un canvi profund en la manera de treballar, acordant els horaris i els serveis amb grups tancats d’unes 50 persones usuàries del SAD residint en zones concretes de la ciutat, de manera pactada amb els propis usuaris i familiars.Aquest només ha de ser el primer pas. La construcció de la superilla social ha d’anar afegint noves peces, com la integració/coordinació de l’atenció a la dependència amb els serveis sanitaris, la coordinació i suport als cuidadors no professionals reconeguts i als informals, així com altres serveis que ja dona l’ajuntament a la gent gran que viu en el mateix territori (teleassistència, àpats a domicili i en companyia, «Radars», «Vincles», «Baixem al carrer», etc..). Més enllà de la dimensió de l’envelliment, i la gestió de la cronicitat i la dependència, apareixen dimensions que també han de ser objecte del futur de les superilles socials com la cura dels més petits.

En un context on des del Govern de l’Estat s’anuncien noves retallades en sector de dependència i una Generalitat que menysté l’educació de 0 a 3 anys, les ciutats exigim reconèixer les cures i innovar davant el canvi demogràfic. I més enllà, la superilla social ha de donar pas a nous models de participació ciutadana, amb més democràcia directa, codisseny i coproducció de les polítiques públiques, una superilla sociopolítica que retorni el poder als seus ciutadans sobre aspectes clau.