Puigdemont i Llarena

Finalment, Carles Puigdemont es va desplaçar a Dinamarca malgrat la petició de la Fiscalia general de l’Estat de fer efectiva una ordre de detenció europea. Petició que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena no va creure oportú tramitar. Més enllà de les valoracions que es puguin fer de la transcendència de la conferència pronunciada a la universitat de Copenhaguen, el fet ha tingut la virtut de recordar-nos que el conflicte democràtic entre el sobiranisme i l’Estat recorda molt més la imatge d’una partida d’escacs que la metàfora del xoc de trens. Amb això no vull dir que no s’hagin produït topades importants. La sentència del TC sobre l’Estatut va ser una topada colossal, i l’aplicació del 155 no s’ha quedat enrere. Cert, però el conflicte és anterior a la sentència del 2010, i el 155 no ha fet altra cosa que obrir una nova fase.

En aquesta partida d’escacs, la major part del temps, la iniciativa ha correspost a l’independentisme. Els poders d’estat (legislatiu, executiu, judicial, mediàtic, econòmic...) no han pogut tenir la iniciativa en no ser capaços de formular propostes, definint un marc de diàleg i negociació. Confiar-ho tot a la repressió sense reconèixer la naturalesa genuïnament política del conflicte limita molt el seu marge de maniobra.

El problema és que no són capaços d’imaginar-se cap més escenari que el de la derrota humiliant de l’adversari, però només podran guanyar si l’independentisme es derrota a si mateix per acumulació d’errors. ¿Quina lectura podem fer de la decisió de Pablo Llarena de no tramitar l’ordre de detenció europea? ¿Respon a la voluntat d’obrir una mica la mà per reduir la judialització del conflicte? No ho sembla pas. Més aviat apunta a la voluntat de no internacionalitzar la seva gestió judicial a l’espera d’acabar de donar forma processal a una mena de causa general contra l’independentisme. És a dir, tres quarts del mateix però mesurant més els moviments.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per contra, a les files del bloc independentista sembla obrir-se pas el reconeixement que s’han produït errors d’apreciació que cal corregir. Errors com definir un calendari polític rígid o sobrevalorar la força social acumulada. I, connectat amb aquests dos fets, confondre la distinció que Gramsci feia entre la lògica de la guerra de posicions i la lògica de la guerra de moviments. Un error semblant al que van cometre els dirigents de Podem amb la seva ingènua il·lusió de l’assalt al cel.

Controlar les institucions

Recuperada la lògica de la guerra de posicions, l’independentisme necessita recuperar el control de les institucions. Això no permetrà establir una situació de normalitat plena, que no és possible ni desitjable mentre hi hagi exiliats i presos polítics, però és la condició bàsica per plantejar la continuïtat el conflicte democràtic amb l’Estat en un terreny més favorable. Si el darrer moviment de Carles Puigdemont està pensat per mantenir viva la internacionalització sense impedir la formació d’un govern sòlid, l’independentisme conservarà la iniciativa en un nou escenari molt difícil de gestionar per al govern central.