Una societat de 'peter pans'

Horror, ara resulta que l’adolescència dura fins als 24 anys. No ho dic jo, ho diuen els experts de no sé quina universitat americana. Cada vegada triguem més a assumir els rols propis de la maduresa. Ens casem gairebé una dècada més tard que els nostres pares. Tenim fills a una edat que podríem ser avis. 

Triguem més a formar-nos, a trobar feina. Tot s’allarga, s’eternitza. A més a més, cada cop ens agrada menys la idea de créixer. Avui dia no volen ser adults ni els nens. Estem construint una societat de 'peter pans'.

Només cal fer un cop d’ull al món. La publicitat, els anuncis de cremes, els de cotxes, els de lubricants vaginals... tot parla d’una eterna joventut. Els gèneres literaris adolescents agraden als de 35. Tinc amics de 50 anys que es comporten com si en tinguessin 18. Els de 60 presumeixen d’estar en els seus segons 40. A la piscina em trobo cada setmana una senyora de 85 que vol saltar com si en tingués 25. 

Sense complir anys

Tinc una amiga que fa gairebé una dècada que no fa anys. Ningú no reconeix la seva maduresa. Avui hi ha joves de 40, de 50, de 60 anys..., però les persones madures no apareixem enlloc. La maduresa no agrada, no ven, no té gens ni mica de glamur. Ningú no vol ser madur.

Dec ser l’única persona de l’univers que troba que la maduresa, a més d’una edat, és una conquesta. El millor de la vida: ni verda ni podrida, en el punt just. Amb una certa experiència i molta energia. L’edat que comencem a entendre, si fa no fa, de què va la cosa. L’edat d’assumir responsabilitat, no de defugir-les. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Jo no em canviaria per la que vaig ser als 20 anys ni tan sols per una nit. No m’he tret mai anys ni he amagat la meva edat, ni penso fer-ho. Sé prou bé que les batalles contra el temps són batalles perdudes. 

 Espero arribar a ser algun dia una iaia de 80 anys ben orgullosa de ser-ho.