Bolaño, el personatge

Avui que mig món diu que va conèixer, va tractar i va freqüentar Roberto Bolaño, aprofito una minúscula efemèride privada, la dels 20 anys d’una collonuda tarda amb ell a Sabadell que no he explicat mai ni l’explicaré, per reflexionar sobre la progressiva conversió en personatge exiliat de si mateix de l’autor de 2666. El procés va començar aviat, ja que el mateix Bolaño, un dels grans temes del qual és el del doble, es va transmutar en transsumptes com Arturo Belano (present per exemple a Llamadas telefónicas, el llibre que ens va reunir el 1998, any en què guanyaria a més l’Herralde per Los detectives salvajes).

    

Igualment conegut, tres anys més tard, va ser el seu cameo a la novel·la de Javier Cercas Soldats de Salamina, la popularitat del qual va avançar de forma insospitada el fetitxe en què el xilè estava a punt de convertir-se. Mort el 2003 (al juliol farà 15 anys) i catapultat de forma pòstuma per editors, agents i periodistes, a més de lectors, el durant dècades ignorat autor d’Estrella distante va passar de cop a representar la quinta essència de l’escriptor vocacional i insubornable, i el seu romàntic i a estones edulcorat halo de geni pop no va trigar a esdevenir llegenda. No és estrany, en conseqüència, que autors com Jorge Volpi, Valeria Luiselli i Patricio Pron hagin jugat amb els anys a recrear-lo a les seves pàgines, ni que hàgim superat el 2017 amb la publicació d’una novel·la que fa un triple salt mortal i proposa un personatge fictici que evoca el personatge real a través de tres transsumptes fàcilment identificables, l’últim dels quals és un Ricardo Funes amb una peripècia que remet sense remei a Bolaño. L’obra, Últimas palabras en la Tierra (Gadir), és un meritori artefacte metanarratiu del navarrès Javier Serena, que anteriorment havia ficcionat la vida i mort d’Aliocha Coll. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

No serà l’última aproximació a Bolaño: a l’abril, Seix Barral llançarà a l’Argentina Movimiento único, de Diego Gándara, un títol en què l’escriptor establert a Gràcia promet acostar-se a la persona que va conèixer, i no a l’autor ni al personatge. Potser és la manera, finalment, de començar a desexiliar-lo.