La situació econòmica
¿Retorn d'Espanya?
Les bases de la recuperació no podran impulsar-nos per molt temps si no creix substancialment la productivitat
Els últims dies han sigut pròdigs en bones notícies: la prima de risc ha caigut per sota dels 90 punts bàsics, cosa no vista des del 2010, i Fitch, l’agència de qualificació de riscos, ha millorat la del deute públic espanyol. Estem, doncs, en presència d’un dels més profunds canvis operats des de l’inici de la recuperació el 2014: el lent, i sembla que imparable, retorn d’Espanya al club dels més solvents.
Davant un diagnòstic tan positiu segur que molts arrufaran el nas. Si la millora és tan evident, ¿com és que tants no la perceben? Llastimosament, en la dinàmica cíclica del capitalisme les coses són sempre així. Com va afirmar Kennedy el 1963, quan puja la marea tots els vaixells floten i, si el creixement continua aprofundint-se, tard o d’hora també tots ho acabaran sentint. Però postular això és compatible amb el fet d’estar preocupats per la fragilitat de les raons que expliquen la bonança actual. Anem, doncs, per parts: primer, la fortalesa de la recuperació i, a continuació, la resiliència dels elements que l’empenyenn.
Dades positives
Sobre la millora en curs hi ha pocs dubtes. A l’espera de les últimes dades de tancament del 2017, l’ocupació deu haver augmentat uns dos milions els últims quatre anys, empenyent a l’alça les rendes salarials; afegeixin-hi l’increment dels ingressos d’autònoms, la caiguda d’impostos i de tipus d’interès i l’augment de la riquesa (immobiliària i financera), entendran la fortalesa del consum privat: des d’inicis del 2014 ha crescut més del 10% en termes reals; per la seva part, la inversió continua amb la seva recuperació (avanç real del 26% en el període 2014-17 per a l’efectuada en béns d’equip). En suma, el PIB ja supera, en termes reals, gairebé en el 3% el del tercer trimestre del 2017. Per últim, seguim amb un superàvit exterior del voltant del 2% del PIB, de manera que els anys 2013-18 ja defineixen el període més dilatat de la moderna història del país a aconseguir-ho.
¿Fins a quin quin punt aquest creixement és sostenible? En aquest diagnòstic hi ha bones i males notícies. Primer, les bones. Una part substancial de la millora en la qualificació del deute reflecteix que el sector privat (famílies i empreses) ha continuat reduint el seu endeutament: en relació amb el PIB ja se situa en la mitjana de l’eurozona, a l’entorn del 160%, molt lluny del 240% del 2010, i això en un clima de moderada recuperació del crèdit.
Baix valor afegit
Les dolentes assenyalen el molt elevat endeutament públic i l’important deute net exterior (pròxima al 85% del PIB), molt per sobre dels requisits que demana la Comissió (60% i 35% del PIB, respectivament), i la fragilitat de la millora externa i el baix creixement de la productivitat, dues cares de la mateixa moneda. Perquè el fort augment de l’ocupació s’ha donat en sectors de relativament baix valor afegit (entre el 2014 i el 2017, dels dos milions de llocs de treball, uns 500.000 s’han creat en l’hostaleria), i perquè una part substancial de l’increment en exportacions (en béns i serveis) s’ha basat en gran mesura en la devaluació interna.
Si hi sumen que els vents de cua que ens han impulsat des de l’exterior (baixos tipus d’interès del BCE, euro barat, molt reduïts preus del petroli i crisi geopolítica al Mediterrani) estan començant a afluixar, comprendran que el saldo exterior, el nostre taló d’Aquil·les donat el que devem a la resta del món, pot començar a experimentar problemes en poc temps..
Com augmentar la productivitat
¿El millor dels mons, doncs? En absolut. Si no augmentem substancialment el creixement de la productivitat, les bases de la recuperació no podran impulsar-nos gaire temps. Però, ¿com la podem augmentar? ¡Ai! Això són figues d’un altre paner, perquè implica reformes estructurals de calat, que haurien d’afectar educació, política de R+D, infraestructures i reorganització del sector públic i del sistema judicial, entre altres aspectes crítics. O sigui, una política orientada, obsessionada si em permeten, al creixement del producte per persona.
Entretots
¿Algú, algun partit, està disposat a fer-ho? Ho dubto: el país segueix ancorat al seu caràcter mediterrani. És a dir, posposar la solució dels problemes fins que la realitat ens obligui: és el carpe diem aplicat a la macroeconomia. Però avui, i aquest és el costat fosc de la situació, no colla en excés. Per això, haurem d’esperar perquè s’adoptin les mesures necessàries. ¿Esperar què? Que la situació sigui insostenible. ¿Retorn d’Espanya? Sí, per al que és bo i per al que és pitjor.
