Puigdemont i el Tribunal Constitucional

El procés d’investidura del nou president de la Generalitat tensa les institucions de manera molt greu. Després que el president del Parlament, Roger Torrent, es reunís amb Carles Puigdemont a Brussel·les, el Govern va anunciar ahir la seva intenció de recórrer davant el Tribunal Constitucional  (TC) la resolució del 22 de gener en què el president del Parlament va proposar Puigdemont com a candidat a la investidura. Com a pas previ, el Govern va demanar al Consell d’Estat una opinió urgent, i en a penes unes hores aquest organisme consultiu va rebutjar la intenció manifestada pel Govern, amb l’argument que encara no és el moment d’impugnar la candidatura de Puigdemont. El Consell d’Estat coincideix amb l’Executiu de Mariano Rajoy en el fet que la via telemàtica o la delegació del vot són motius per recórrer davant el TC.

La garrotada a la Moncloa és important, i desmenteix aquells que dibuixen un Estat espanyol amb organismes sense independència del Govern de torn. Tot i així, l’Executiu  va anunciar que continuarà amb el recurs davant el TC. Més enllà de les qüestions legals --ahir es va criticar molt el Govern amb l’argument que Puigdemont, com a diputat, té dret a aspirar a la presidència-- aquest moviment de la Moncloa arriba en ple debat al bloc independentista sobre si Puigdemont ha de (o pot) ser el president que governi des «del minut u», en paraules de Torrent. Si el TC accepta el recurs del Govern, el president del Parlament i ERC poden trobar-se amb el dilema d’obeir, i trencar la unitat independentista i el discurs de la restitució de Puigdemont, o desobeir, i tornar-se a situar fora de la llei, com el 6 i el 7 de setembre. Es repeteix el nefast còctel que ha caracteritzat el procés: una barreja de postveritat (Puigdemont és el president legítim i ha de ser restituït perquè té un mandat democràtic que supera la justícia); la pugna interna pel poder que hi ha entre ERC i el món postconvergent que porta a contínues fugides cap endavant per por a l’etiqueta de traïdor; la judicialització com a recurs preferit del Govern central, i la utilització de les institucions en un xoc de legitimitats funest per a la seva credibilitat. Aquest còctel ha portat Catalunya (i tot Espanya) a la crisi institucional actual. I en lloc  de rectificar, es persevera en la irresponsabilitat amb una obstinació digna de millor causa.