Pel·lícules que donen sentit a tot

Al llarg de l’any veig moltes pel·lícules que m’agraden, algunes de directors que no solen fallar-me i altres de cineastes nous o als quals no coneixia. També en veig altres que m’encanten i que probablement recordaré d’aquí un temps com les millors d’aquell any. En veig algunes, millors i pitjors, que m’afecten emocionalment. I, en part per la meva naturalesa entusiasta i perquè vivim en una època sense termes mitjans (les pel·lícules s’estimen o s’odien), acostumo a trobar diverses obres mestres que temps després potser no m’ho semblaran. Però a vegades passa una cosa que supera tot això, fins i tot quan has vist molt cine. És quan descobreixo un director o una directora que m’explica les coses d’una manera completament nova; més ben dit, d’una manera que a mi em resulta completament nova.

   

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

 És brutal la sensació de trobar un autor amb una veu que no et sona (encara que puguis llegir les seves influències i ubicar la seva obra en un espai determinat) i, al mateix temps, et resulta pròxima i familiar. La impressió de descobrir en una pel·lícula algú amb una visió de les coses (les que tenim a prop, les que imaginem per fugir de les que tenim a prop) que sents reveladora, fins i tot quan les seves anteriores pel·lícules no et van arribar tant. La necessitat de tornar a veure-la, descobrir-la i perdre-s’hi. L’excitació de detectar decisions, reflexions i idees que et semblen fascinants. La urgència de veure més pel·lícules d’aquest director o directora i, a la vegada, la por a fer-ho i no sentir el mateix. Fins i tot la sensació de tenir una connexió especial amb aquest autor i la fantasia d’entrevistar-lo i preguntar-l’hi tot sobre la pel·lícula que t’ha subjugat (encara que els meus directors favorits són parcs en paraules i/o reservats amb la seva obra).

No recordava aquesta sensació fins que vaig veure fa uns dies The Florida Project, el nou treball de Sean Baker (s’estrena el 9 de febrer), una pel·lícula de la qual ni vull ni puc (ni podré mai) desprendre’m. Passa poques vegades, però quan passa, és molt emocionant i arrasa amb tot; fins i tot amb el soroll i la fúria que eclipsen avui les pel·lícules i ennuvolen la nostra mirada.