Les escombraries seran verdura

Em preocupa el malbaratament alimentari. Des de principis d’aquesta dècada s’està generant molta informació per denunciarlo. Així, ja sabem que entre el 30% i el 50% dels aliments produïts acaben a les escombraries; sabem també que si les deixalles d’aliments fossin un país, seria el tercer emissor més gran de gasos d’efecte hivernacle; i que tot això té lloc mentre 815 milions de persones passen gana i el planeta segueix escalfant-se.

Però no només em preocupa la quantitat d’aliments que no s’aprofiten, també em preocupa, i molt, el tractament que es fa d’aquesta qüestió. Semblaria que només hi ha dos culpables: a l’inici de la cadena alimentària, les i els agricultors que llencen els seus tomàquets i mandarines perquè pugin els preus i forrar-se, i a l’altre extrem, les i els consumidors, una colla de malgastadors sense consciència. L’actor que els connecta, els supermercats, surt pràcticament immune de tot plegat. 

Les dades amb què es treballa no són fiables, ningú audita el percentatge que llancen els supermercats però no només es tracta de qui malgasta més sinó de quins factors ho provoquen. I és aquí on queda clar que, en aquest sistema alimentari actual, el poder que exerceixen els supermercats com a amos i senyors de la distribució, és el principal responsable del problema.

Per un costat, perquè marca els preus al sector productiu, tan baixos, que finalment a aquest no li surt a compte ni vendre, o bé perquè marca estàndards molt rigorosos que, com m’explicava un pagès del Prat, van provocar que cap súper li comprés una magnífica campanya de carbasses perquè eren més grosses del que marcava la norma. Per un altre, perquè a més a més d’haver fet desaparèixer el petit comerç on era fàcil comprar al detall, quantitats precises i sense envasos, és un estimulador nat del compri’n dos i emporti-se’n tres o del paquet maxiestalvi que, o acabem no consumint o bé ens fa posar malalts d’obesitat.  

Notícies relacionades

Salva el món menjant

Twitter era una cerveseria de Múnic

No crec que sigui casual que hi hagi tantes campanyes centrades a culpabilitzar-nos. Amb l’ai al cor quan hem de llençar menjar, ens costa molt d’assenyalar amb el dit que la immoralitat està bàsicament en el sistema i els seus grans beneficiats. Ens tremola el pols si volem explicar que les escombraries van arribar de la mà de l’alimentació industrial. A més a més, veure que la verdura i la fruita són una cosa que es pot fer malbé, d’alguna manera, els està fent perdre valor i el que guanya reconeixement i adeptes és l’aliment processat que «mai caduca». I ja veuran com ben aviat tindrem campanyes de la indústria alimentària amb «aliments contra el malbaratament» o nous transgènics per obtenir fruites i també verdures no peribles.

Però si hi ha aliments immortals és perquè no estan vius. És una alimentació que s’aprofita de la por a la mort, en lloc de reensenyar-nos que és la mort la que nodreix de matèria orgànica la terra, on creixeran nous aliments en un cercle infinit i virtuós. Les campanyes contra el malbaratament haurien de centrar-se a promoure una altra manera de consumir, amb aliments frescos, ecològics, de proximitat. Mortals i que han de tornar necessàriament a la terra.