Un ministeri per combatre la soledat

Ser vell és una bona tocada de nassos, sobretot per al que es fa vell, i més ara que les pensions són cada vegada més baixes i es retallen els beneficis socials. En el món estadísticament ric, el nostre, les persones grans s’han convertit en un problema econòmic. Se les percep com una càrrega no productiva, un problema pressupostari. Els governs occidentals busquen fórmules per prolongar l’edat laboral i reduir la quantia dels pagaments. Menys diners, menys protecció.

La medicina ens allarga la vida, però no sempre la millora. En aquest món estadísticament ric que es mou sense memòria ni empatia a la velocitat d’un trending topic, hi creix un problema paral·lel a la vellesa: la soledat. És una cosa que ens afecta a tots, però és invisible per a la majoria.

El Japó és el país amb més creixement de la tercera edat. El 25% de la població té més de 65 anys: el 2050, serà el 40%, segons un informe de l’NLI Research Institute, un centre d’estudis de Tòquio que cita The Washington Post en el reportatge titulat «Cleaning up after the dead», que es podria traduir com «Netejant després de mort». Tracta de la feina d’una empresa encarregada de recollir i desinfectar les cases en les quals va morir una persona gran que vivia sola. De vegades es triguen setmanes o mesos a descobrir-ne el cadàver. L’institut estima que al Japó n’hi ha uns 30.000 casos a l’any.

Dies sense parlar amb ningú

Un milió de persones de més de 65 anys viuen soles a Espanya. Moltes passen dies sense parlar amb ningú. A les sales geriàtriques de traumatologia són freqüents els casos d’avis  que s’han trencat el maluc a la residència als quals no visita ningú. 

La soledat ja és un assumpte d’Estat al Regne Unit. La primera ministra, Theresa May, ha creat un Ministeri de la Soledad. La titular, Tracey Crouch, va assegurar a la BBC que es tracta d’un problema que afecta més de nou milions de ciutadans britànics, ja siguin joves o vells. Dos d’aquests nou milions són persones grans de 75 anys. La nova ministra va citar un informe en el qual s’afirma que la soledat és tan perjudicial com fumar 15 cigarrets diaris. I en els mesos d’hivern pot ser letal. Passa a Espanya.

Crouch no sap encara com s’ha d’atacar el problema, «estem en una fase de definició del marc», afirma. No deu ser tan difícil establir que les retallades en les ajudes a la dependència (que aquí són evidents), el tancament dels centres de dia i la reducció de personal deixa moltes persones grans a càrrec de familiars, si és que els en queden, que no sempre se’n  poden ocupar les 24 hores del dia.

La primera a defensar l’existència d’aquest ministeri al Regne Unit va ser la diputada laborista Jo Cox, que va ser assassinada abans de celebrar-se el referèndum del brexit. La Jo Cox Commission on Loneliness (Comissió Joe Cox sobre la Soledad), creada després de la seva mort, ha rebut amb alegria la decisió de May, però insisteix que es necessita una estratègia nacional. Potser passa també per una reeducació, perquè vivim en una societat dominada per la publicitat simplista: únicament gent jove, prima, triomfadora i sense malalties. La resta espatlla la fotografia.

Soledad i mort prematura

Al voltant d’un 25% de la població dels Estats Units viu sola. L’Associació Americana de Psicologia sosté que existeix una connexió entre la soledat i la mort prematura. No és només un assumpte que afecta les persones grans, afecta la societat en el seu conjunt. ¿Hi ha algú pensant en aquestes coses a Espanya?

Al Tercer Món l’atenció a la gent gran és un assumpte cultural. A moltes zones de l’Àfrica, on la guerra i els menors soldat no han trencat la jerarquia social, es respecta els avis. No només és l’experiència acumulada, sinó que estan més a prop dels morts que viuen en el món paral·lel, els que poden interpretar els seus missatges. Els dos mons, el màgic i el quotidià, s’hi barregen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’entén la família com un nucli de supervivència. El que emigra a Europa i aconsegueix guanyar diners en el top manta sosté els que es van quedar enrere. Aquest matalàs és el que cohesiona la societat en països castigats per la pobresa i la fam. No es concep un germà ric i un altre de pobre.

El món presumptament ric es mou veloç, és ple de persones que anhelen el triomf a qualsevol preu. Viuen com si fossin immortals. Les retallades introduïdes amb l’excusa de la crisi que arrenca el 2008 es mouen en aquesta direcció, en la llei del més fort, del més sa. És un món despietat i també absurd perquè tots sabem que no existeixen els immortals.