Cartes que no voldries rebre

A l’octubre vam ser a Raqqa, vivint sobre el terreny els últims dies que la ciutat siriana va estar sota el domini de l’Estat Islàmic. En aquell viatge ens van impressionar les dones kurdes que lluitaven a primera línia. O Alberto, el pacifista espanyol que assegurava que el seu lloc era allà, al front. Tampoc oblidarem Xebat, un jove combatent kurd que no ens va deixar ni un sol moment, amb l’únic objectiu de protegir-nos perquè no ens passés res. Sense ell, la nostra feina hauria sigut impossible. 

Divendres vaig rebre aquesta carta d’Alberto. L’he reproduït perquè ningú millor que ell pot explicar el que continua passant allà, mentre aquí seguim amb les nostres coses. 

Allà segueix passant

"Hola Jordi,

«Hola Jordi. ¿Com estàs? Al final no et vaig escriure, però avui necessito parlar-te sobre Xebat. No sé si recordes el company Xebat, aquell noi de Kobane que sempre somreia i que ens va acompanyar a Raqqa. A partir de llavors, ell i jo vam construir una gran amistat i, des que em vaig passar a civil, sempre he volgut tornar-lo a veure. Lamentablement va morir fa dos dies mentre desactivava una mina del Daesh a Raqqa per permetre el retorn dels desplaçats i la reconstrucció de la ciutat. Perdona que t’escrigui per donar males notícies, però havia de compartir-ho. Raqqa i el Daesh han deixat de ser notícia, però la gent segueix lluitant (amb armes i sense), i no sé què fer perquè no oblidem gent com Xebat. Intento començar per donar la notícia a tots els que el van conèixer. 

Notícies relacionades

L'operació de Turquia a Afrin atia el vesper sirià

Twitter era una cerveseria de Múnic

Precisament vaig tornar a Raqqa amb Xebat per filmar un curt amb les famílies que tornen a casa seva. Però de moment tot s’ha aturat. Mentre gent com Xebat seguia combatent i morint en la lluita contra el Daesh, el règim turc ha decidit envair Rojava juntament amb grups com Al-Qaida de Síria (Hay’at Tahrir al-Sham) utilitzant una brutalitat insòlita. El segon Exèrcit més gran de l’OTAN està atacant Afrin, la regió més pacífica de Síria, i més petita que Madrid, on gairebé la meitat de la població són desplaçats interns. I els últims dies, Daesh ha tornat a la càrrega gràcies al respir que li està donant Turquia...

Tot eren elogis a la lluita dels kurds contra el Daesh, però de la nit al dia la comunitat internacional els ha abandonat i no s’atreveix a aturar Erdogan. Com diu la frase reiterant dels kurds, «no tenim més amics que les muntanyes». M’agradaria parlar-te en termes geopolítics perquè la situació de Síria és molt complexa, però ara realment només et volia parlar del meu amic Xebat. Vam tenir la sort de coneixe’l i, per desgràcia, no és el primer ni serà l’últim a morir en aquesta puta guerra. Ell va lluitar a Kobane i després de Raqqa només volia anar-se’n al seu poble a descansar, escoltar música i estar amb la família. Però jo sé que tot això ho hauria canviat una vegada més per anar a defensar la seva gent a Afrin. T’envio una abraçada i espero que puguem xerrar tranquil·lament sobre més coses en un altre context».