OPINIÓ
Piqué, un exemple sense voler-ho
Sergio Gómez s'ha deixat seduir davant la falta de definició en la política de promoció del club, que no para de fitxar jugadors
aguasch41839384 barcelona 29 01 2018 deportes gerard piqu junto sus 180129204425 /
Juga en el club de la seva vida, acaba de renovar fins als 35 anys i el dia que ja no pugui seguir jugant al Barça, se n’anirà a casa. Però no sempre ha sigut així. El futbol va arribar a estar per damunt del Barça, i en la seva etapa adolescent, l’atractiva aposta del United per ell va superar les ànsies de jugar en el club del qual és soci des que va néixer. Gerard Piqué va marxar, amb l’esperança que la porta del Barça no es tanqués. I així va ser.
Amb 17 anys ja va debutar amb els grans, però quatre anys després, complert un llarg erasmus, la perspectiva de jugar assíduament a Manchester era remota. Així que va parlar amb Ferguson. I li va demanar que el deixés marxar. Li va insistir. I li va tornar a insistir fins que l’escocès, sense arribar a calibrar la seva projecció, va cedir. I Txiki el va recuperar per al Barça per uns 5 milions d’euros.
Li va sortir bé la jugada, perquè Gerard Piqué sempre ha sigut un paio amb sort. Altres, en canvi, no han aconseguit tornar. A alguns com Bellerín o Cesc els ha anat bé, i el d’Arenys fins i tot va poder tornar, tot i que el preu de la seva tornada sempre va pesar en la imatge que es va tenir del seu rendiment. Sense voler-ho, Piqué és l’exemple d’aquells que pensen que marxar és la via més fàcil de jugar algun dia al Barça.
Amalgama de futbolistes
Piqué s’identifica amb Sergio Gómez i destaca la seva valentia, de la mateixa manera que el jove futbolista el pot prendre com a exemple. Potser en un altre context, Sergio Gómez hauria seguit l’estela de Sergi Roberto, que va apostar per quedar-se com el camí més recte per complir el seu somni. Però el desconcert propi i l’aposta, econòmica i esportiva, de clubs com el Borussia Dortmund que tenen més marge d’error, fan comprensible aquestes fugues.
Sergio Gómez s’ha deixat seduir davant la falta de definició en la política de promoció del seu club, que no para de fitxar jugadors. Alguns de contrastats, altres de desconeguts; alguns de veterans, altres de més joves; alguns que arriben cedits d’equips de Primera i d’altres, de clubs brasilers. I tot per formar una amalgama de futbolistes per moments incomprensible i amb l’únic gran objectiu de mantenir el filial a Segona Divisió A.
El repte del club està a aconseguir mantenir l’atractiu d’aquells juvenils que veuen com gairebé un impossible no ja jugar al primer equip, sinó aconseguir aprendre i equivocar-se al filial. El Barça B prioritza mantenir-se en la categoria per sobre de les seves pròpies promeses. Potser un descens no seria tan mala notícia al cap i a la fi.
