El palmarès dels Gaudí, no per esperat menys important

Els guardons dels últims Gaudí reafirmen el que ja es va intuir al festival de Berlín, es va començar a certificar en el de Màlaga i va quedar refutat amb l’elecció per part de l’Acadèmia cinematogràfica espanyola per competir als Oscars, encara que després no passarà el tall nord-americà: Estiu 1993 és una de les pel·lícules de l’any. Fa una setmana va triomfar als premis Feroz, ahir va aconseguir els més importants als Gaudí i dissabte que ve esperen torn els Goya, en els quals parteix com a claríssima favorita.

La carrera de la formidable pel·lícula de Carla Simón és meteòrica. A més, ha tingut molts encerts en la seva estratègia de promoció, cosa que sempre ajuda si, és clar, la matèria primera és bona. I la matèria és excel·lent en aquesta evocació pausada, gairebé sense aixecar la veu, d’experiències pròpies de la directora abocades en imatges amb un to lluminós i equànime. Sembla senzill aconseguir aquesta transparència, però no ho és en absolut.

És un film sobre el passat, la infància, el record, la pèrdua, l’adaptació a una nova llar i l’acceptació. De forma coherent, ha guanyat també els premis a la millor direcció, guió i muntatge, així com el d’actriu secundària per a Bruna Cusí. M’atreviria a dir que si David Verdaguer no hagués aconseguit el premi al millor protagonista masculí per Tierra firme, li podria haver caigut al presentador de la gala el d’actor secundari pel seu treball a Estiu 1993, una pel·lícula d’autora però un film d’equip.

Incerta glòria, d’Agustí Villaronga, va aconseguir bàsicament els guardons que avalen la notòria reconstrucció d’un temps pretèrit. Eren les dues produccions catalanes de l’any. No n’hi havia gaires més de premiables i tot sembla indicar que en els pròxims mesos serà més difícil fer-les. Les crisis polítiques ajuden tan poc com les econòmiques a la normalització no només d’una cinematografia, sinó d’un paisatge cultural propi i estable. Estiu 1993, que té bons rèdits comercials i una excel·lent acceptació crítica, és un alè revitalitzador en un terreny que vam començar a intuir més erm que mai.

La paritat dels premis entre dones i homes és un altre detall a tenir en compte en un moment tan delicat com l'actual; a més, refuta el lògic i necessari tarannà reivindicatiu que totes les gales cinematogràfiques estan adquirint, sigui en qüestions de gènere, de raça o de corrupció. Una altra cosa és el tema de la qüestió lingüística, una mica il·lògic ja que inclou o treu pel·lícules de categories.

Catalanitat 

Tierra firme i Júlia ist són dues pel·lícules tan catalanes com les quatre nominades «de parla catalana». Que una sigui en anglès perquè l’acció transcorre a Londres i l’altra en alemany (i també en català) perquè relata la vida a Berlín d’una estudiant barcelonina d’Erasmus, no li resta catalanitat: totes dues són produïdes aquí i ajuden a consolidar una indústria ja per si mateixa complexa.

Potser el més normal seria que Tierra firme, Estiu 1993, Julia ist, Incerta glòria i Brava, per exemple, competissin en la mateixa categoria com a millor pel·lícula i ja està. En canvi, no hi ha problema que Verdaguer rivalitzi com a millor intèrpret amb Ricardo Darín (Nieve negra) i Antonio de la Torre (Abracadabra). Al capdavall, l’únic actor dels nominats que parla català a la seva pel·lícula és Marcel Borràs, a Incerta glòria.

Notícies relacionades

Nit triomfal d''Estiu 1993' als premis Gaudí

Tot el palmarès dels premis Gaudí