Els accidents de trànsit
La pressa mata més que la guerra
S'ha avançat molt en qüestions de seguretat però cal atacar un punt intocable: el prestigi de la velocitat
zentauroepp41209939 el cotxe que s ha incendiat a l accident mortal de l ap 7 d 171206101243 /
Per quart any consecutiu augmenta el nombre de morts a les carreteres i ha sonat l’alarma perquè sembla esgotat el pla de reducció de víctimes que havia funcionat en l’última dècada. La reducció ha sigut tan dràstica –passar de 3.841 víctimes mortals el 2004 a 1.200 ara– que correm el perill de fixar-nos més en els que s’han salvat de la mort que en els que realment han perdut la vida a l’asfalt.
Res reflecteix més bé les misèries del nostre temps que el lloc assignat a les víctimes viàries. Les tractem com a accidents i les situem a les pàgines de successos. Ara bé, aquests accidents viaris sumen més que els morts en conflictes bèl·lics. Després de la Segona Guerra Mundial ha mort més gent sobre l’asfalt que a les trinxeres. Les xifres són esgarrifoses. Des que es va inventar l’automòbil, 54 milions de morts i uns 1.500 milions de ferits. La velocitat és la primera causa de mort per als joves d’entre 15 i 29 anys. A les carreteres del món en moren cada any un milió dos-cents mil…
Una via que sembla esgotada
És veritat que en els últims anys s’ha intensificat la lluita contra la velocitat millorant les carreteres, fabricant cotxes més segurs, intensificant la vigilància i endurint els càstigs o cuidant la formació dels conductors. S’ha aconseguit molt, però la via sembla esgotada perquè per continuar avançant s’hauria d’atacar un punt que és intocable, a saber, el prestigi de la velocitat.
Morir a la carretera és un fet accidental, secundari, perquè el que és substancial és la velocitat, el cotxe
Cada societat té el seu ritme. La societat medieval, per exemple, es movia al ritme del pas de l’home o del cavall i això produïa la serenitat de les catedrals romàniques o del gregorià. La nostra té per sant i senya la velocitat d’internet, que és la de la llum, és a dir, gairebé la instantaneïtat. El que interessa quan sortim és quan arribarem. El temps del trajecte és temps perdut. El nostre ideal és la instantaneïtat, que és, com deia Eugenio Trías, un simulacre d’eternitat perquè tant en un cas com en l’altre ens pensem que anul·lem la durada.
Ja deia Joaquín Xirau que l’automòbil és el símbol que més bé ens representa. Encarna l’ideal d’autonomia i individualitat, perquè ens ofereix la possibilitat de moure’ns lliurement i sobiranament. A més a més. també és el motor de l’economia mundial. Per alguna cosa el nom del creixement econòmic amb més èxit porta el nom d’un productor de cotxes: el fordisme. Henry Ford fabricava cotxes i avui reconeixem que els seus productes van tenir tant d’èxit perquè expressaven els ideals de felicitat d’un món marcat pel progrés.
S’entén ara per què rebaixem a simples accidents la plaga més letal del nostre temps. Morir a la carretera és un fet accidental, secundari, perquè el que és substancial és la velocitat, el cotxe. Per això són les víctimes viàries les més desgraciades de totes. Les del terrorisme poden comptar amb la solidaritat dels qui defensen el principi del no mataràs. Les de trànsit tenen en contra seu l’autoritat del progrés que tots respectem i que ens porta a rebaixar quan no a invisibilitzar el cost humà que comporta. No només s’han de millorar les carreteres sinó també s’ha de qüestionar el principi més sagrat de la nostra civilització: la pressa.
