L'enemic no és la bicicleta

És probable que això els soni d’alguna cosa: Barcelona és la ciutat amb la densitat de trànsit més gran de tot Europa, per sobre fins i tot de Londres o París. Com a conseqüència d’això, any rere any, superem els nivells màxims recomanats de contaminació atmosfèrica, cosa que fa que l’aire que respirem –l’aire que respiren els nostres fills i filles– estigui enverinat. I mentre el principal culpable –el vehicle contaminant– segueix regnant als carrers, ara, de sobte, hi ha qui intenta fer creure que l’enemic a abatre és la bicicleta.

Cada vegada disposem de més dades sobre les conseqüències nefastes per a la salut d’aquest model urbà que ubica el cotxe al centre, no només pel fet de donar lloc a un aire tòxic, sinó també pel sedentarisme que porta associat o pel soroll que genera i que causa tanta o més malaltia com la contaminació. Per això costa d’entendre que en lloc de donar prioritat absoluta a la qualitat de l’aire i tractar-la com el que hauria de ser, una emergència de salut pública, ens deixem anar en disgressions que ens aparten de l’objectiu.

Des de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) veiem amb preocupació que es miri de presentar la problemàtica com una confrontació entre vianants i ciclistes, com si anar a peu o en bicicleta fossin formes de transport antagòniques o excloents. Per més que hi hagi qui intenti culpabilitzar la bicicleta de la inseguretat que pateixen els vianants, és un fet provat a moltes ciutats del món que com més gran és el percentatge de persones que van a peu o en bicicleta en una ciutat, més baixa el risc relatiu d’accidentalitat.

Els resultats d’un estudi recent que ha analitzat 167 ciutats europees mostren que la quantitat de persones que opten per la bicicleta per als seus desplaçaments urbans està directament relacionada amb la longitud de les vies ciclistes existents. En ciutats com Örebro (Suècia) o Anvers (Bèlgica), una de cada quatre persones es desplaça en bicicleta. Si Barcelona, que encara compta amb menys de la meitat de quilòmetres de carril bici que aquestes ciutats, aconseguís percentatges similars de ciclistes, podria evitar fins a 248 morts prematures a l’any (i això tenint en compte l’accidentalitat).

En una ciutat moderna que aspiri a ser mínimament saludable i sostenible hi hauria d’haver espai per a aquestes dues formes de transport que són complementàries. En general, s’opta per desplaçar-se a peu quan la distància a recórrer no supera els tres quilòmetres, mentre que la bici és el mitjà òptim per a recorreguts urbans de fins a set quilòmetres. Per a trajectes més llargs, el transport públic hauria de ser capaç de proveir solucions.

Ciclistes i vianants, en realitat, integren un mateix grup: el de la gent que practica el transport actiu. Està demostrat que canviar el cotxe en favor de qualsevol d’aquestes dues formes de transport, o fins i tot combinant-los amb el transport públic, produeix beneficis importants en la salut i redueix de manera significativa les probabilitats de malaltia cardiovascular i de mort prematura. A més a més, a través d’un dels nostres estudis vam poder observar que les persones que es desplacen en cotxe de manera habitual pesen quatre quilos més de mitjana que aquelles que ho fan en bicicleta. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Òbviament, tot això no significa que la implementació del carril bici a Barcelona no tingui fissures. És cert que no està sent un camí de roses. Per això és necessari detectar i corregir els errors i dissenyar una infraestructura ciclista intel·ligent i intuïtiva que, sobretot, no es desenvolupi en detriment de les persones que es desplacen a peu. Està demostrat que els carrils bici segregats són més segurs tant per a vianants com per a ciclistes. El que no té sentit és que els uns i els altres es vegin abocats a competir per l’espai i, mentrestant, se segueixi considerant normal que una gran part de l’espai públic estigui reservat a l’automòbil.

Vianants i ciclistes no només comparteixen vulnerabilitat davant els vehicles motoritzats, sinó que també es mereixen el mateix reconeixement públic. Al capdavall, cada persona que pren la decisió de desplaçar-se a peu, en bici o fins i tot en transport públic és un cotxe menys a la calçada i, per tant, un aire una mica més net per a tothom.