El món i jo compartim el despertar

Al suplement dominical d’aquest diari he trobat un tema que m’afecta. De fet pot interessar a tothom. Com dormim i quant de temps dormim.

En l’època prehistòrica no hi havia opcions per triar. El Sol manava i les activitats humanes havien d’adaptar-se al règim solar. El Sol era un dictador contra el qual no es podia lluitar. Quan el Sol se n’anava desapareixia la llum. Una foguera era tan poca cosa com la seva durada. L’òrbita de la Terra tenia el poder de dominar la llum, ara la porto i ara l’amago. Aquest poder no ha desaparegut, però els humans –que tenen el poder de ser creatius– s’han inventat uns sols artificials, milions i milions de petits sols que il·luminen carrers, botigues, restaurants quan el senyor Sol decideix desaparèixer. 

Els humans tenim una aptitud que no tenen els altres éssers vivents: podem fabricar llum. És un invent fantàstic. Sense el domini de la llum artificial el món tornaria segles enrere. L’orgullosa informàtica patiria una terrible derrota.

Jo potser podria sobreviure com a escriptor, perquè no treballo amb un ordinador sinó amb una màquina d’escriure mecànica, aquella que funciona només amb les pulsacions dels meus dits sobre les tecles. Un dia algú –no recordo qui– em va dir que jo era una persona molt «endollada». Em sembla que volia ser un elogi, però puc assegurar que la meva vella Olivetti no m’ha exigit mai que l’endolli per deixar-se teclejar.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Tornant a la llum, és evident que permet evitar molts perills. Però quan anem al llit, els humans ens dividim en dues espècies: els que dormim com un soc encara que ens envoltin sorolls –tinc l’experiència dels automòbils, motos i camions– i els que necessiten un absolut silenci.

Mentre dormo la Terra va voltant. És la seva feina. Diuen que quan dormim passem per diversos estats de consciència. Que facin el que vulguin, el que m’importa és saber que un dia més m'he despertat.