La venjança de Piqué

L’Espanyol de Cornellà (i de Barcelona, i del Prat, i de Sant Adrià, i de Tabàrnia...) estava desitjant rebre el Barça a casa seva. Concretament, estaven esperant el Barça de Piqué, per a qui havien instal·lat fins i tot un braser. El derbi va començar calent malgrat el fred i va acabar en flames malgrat la pluja. Abans que els animals presents a l’estadi comencessin a sortir per parelles cap a l’Arca de Noé, és a dir, durant els primers 45 minuts, un podia deixar de mirar al camp i sabia sense marge d’error quan tocava la pilota Gerard Piqué.

Els senyals acústics produïts per l’afició periquita van provocar contusions de diferent grau a Cornellà, perquè induïen els cecs a travessar els semàfors en vermell. Però de tots els excessos, cap va doldre tant com el de Piqué, autor del gol de l’empat i d’una celebració insolent que va tenir, tot s’ha de dir, una mica de justícia poètica.

Malgrat que els respectius presidents havien intentat distreure la tensió, el partit s’encrespava com les onades d’aquell mar interior anomenat RCDE Stadium. Prova d’això és la batalla que mentrestant es lliurava a Twitter. A Catalunya el futbol és una metàfora de la política (¿hi ha alguna cosa que no ho sigui?). Els tuiters culers es convertien en lloros repetint la broma de Piqué mentre els de l’Espanyol insultaven Piqué amb uns apel·latius que, si els haguessin adreçat a un polític del PP, les alarmes de la fiscalia haurien sonat segur.

Al començament de la segona part ja queia més aigua al camp que mencions a Twitter. En aquells moments era com si en lloc de gespa hi hagués velcro i la pilota estigués feta de peluix. Un aiguamoll comparable a Doñana feia naufragar la pilota al centre del camp. Els jugadors corrien com si fossin vigilants de la platja i deixaven darrere seu solcs dignes d’una llanxa motora. Si no sentíem el raucar de les granotes era perquè els periquitos no deixaven de xiular Piqué.

Però una sèrie de moviments per les bandes ens van fer suposar que l’empat no duraria gaire més temps. Els entrenadors van començar amb els canvis. Si haguessin tingut campions de waterpolo a la banqueta els haurien tret. Però no, al final va arribar el futbol.

L’estratègia blaugrana estava passada per aigua. Les triangulacions i el joc bonic no eren rivals contra la inundació. Després d’unes quantes pilotes arrabassades al Barça amb l’ajuda de Neptú, Gerard Moreno, que aleshores ja havia desenvolupat aletes i brànquies i respirava sota de l’aigua, es va desfer de Piqué per recollir el centre de Sergio García. Aquest havia aconseguit el prodigi de superar el pantà central amb un xut que es va clavar, arran del cop de cap de Moreno, més enllà de la riba blaugrana. Era el minut 65.

Aspiracions liquades

Notícies relacionades

Gerard Moreno, l'orgull de l'Espanyol

I Piqué mana callar a Cornellà-el Prat

Els periquitos xiulaven contents. Escridassaven Piqué, al final, amb més alegria que ressentiment. Van passar els típics minuts de nervis i d’agafades. La defensa de l’Espanyol es tancava però la pilota s’escorria constantment entre les cames. El comptador de faltes es va disparar. El migcamp ja era un arrossar. I per fi, al minut 82, Piqué va recollir una falta enverinada de Leo Messi i va fer el seu segon gol la Lliga. El primer també havia sigut, ai, contra l’Espanyol. Així obtenia la seva venjança el blaugrana. El públic va sentir que es liquaven les seves aspiracions. Qui xiula l’últim xiula millor. Piqué els va fer callar amb un gest del tot innecessari, el seu gol ja els havia fastiguejat la tarda. Només ens faltava veure una tangana absolutament vergonyosa que es va dissoldre sense necessitat de recórrer a les targetes vermelles.

I va acabar aquest partit poc brillant i sufocat. Els punts es van repartir, un per a cada un, en una solució de conformitat. Hem de celebrar que cap futbolista morís ofegat en les profunditats pantanoses de l’estadi de Cornellà.