Dos Governs sense comparació

En els últims dies diferents veus d’ERC han advocat per sortir de l’impàs de la investidura amb la tècnica del doble Govern: un Govern «simbòlic» de Puigdemont a Brussel·les i un Govern «efectiu» a Barcelona. La idea, en realitat, no és nova: en la passada campanya, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ja va dir que el seu partit trobaria una fórmula per reconèixer el Govern «legítim» de Puigdemont, però que al mateix temps s’hauria de crear una estructura «clarament executiva» radicada a Catalunya.

La veritat és que, en aquella entrevista, Rovira va anar més aviat per lliure, perquè en el programa electoral el seu partit només prometia un Govern «fort» (no pas dos). A falta de concreció en el programa d’ERC, una possibilitat és buscar inspiració en la política internacional.

Al llarg de la història són nombrosos els exemples de dobles governs. El cas més típic és dels gabinets a l’exili creats arran d’invasions o cops d’Estat militars i l’erecció de Governs diguem-ne intrusos als països afectats. Un període especialment fructífer va ser la Segona Guerra Mundial, quan Londres es va convertir en la seu de molts governs a l’exili de països ocupats pels nazis. El més longeu és la Rada de la República Democràtica Bielorussa, una raresa que aviat complirà els primers 100 anys.

La França Lliure i el desembarcament de Normandia

Els governs a l’exili solen revestir la legitimitat de la qual no gaudeixen els efectius i es dissolen tan bon punt cessa la situació que els va portar a constituir-se. La França Lliure, per exemple, es va convertir en Govern efectiu després del desembarcament de Normandia. El Govern del lehendakari Leizaola es va dissoldre amb l’aprovació de l’Estatut de Gernika. La Rada bielorussa no s’ha dissolt perquè encara està esperant traspassar el seu mandat a un Govern democràtic de Bielorússia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En tots aquests casos es pot apreciar que els governs a l’exili no són complentaris dels que ostenten el poder efectiu, sinó els seus oposats. A simple vista, doncs, els precedents no serveixen per il·luminar el cas català, on es plantegen dos Governs del mateix signe polític. I aquí és on resulta complicat entendre l’actual estratègia independentista. Els governs a l’exili es formen perquè no és possible fer-ho on toca. En el cas català, no és necessari formar un Govern independentista a Brussel·les perquè és possible formar un Govern independentista a la mateixa capital catalana.

La insistència en Puigdemont és desconcertant: per aixecar el 155 es proposa el mateix polític que va desencadenar la seva aplicació. Com que la història no hi ajuda, en aquest assumpte potser s’hauria d’apel·lar al sentit comú. Ja no es tracta només de desbloquejar la investidura sinó d’aclarir cap on va el país. En la seva presa de possessió, el president del Parlament, Roger Torrent, va expressar el seu desig d’ajudar a cosir" la societat catalana. La pregunta és si la presidència de Puigdemont contribuirà a les bones intencions del sastre.