Lliçons de Chesterton, el polemista afable

En els últims mesos hem vist com han proliferat les reedicions de diverses obres de l’escriptor anglès G.K. Chesterton. Confesso que no l’havia llegit. Em semblava com a mínim tronat pel que fa al pensament i avorridot pel que fa a la seva narrativa detectivesca. ¡Demano disculpes!

El primer que em va fer adonar del meu error va ser veure que la Fundació Maragall, que acaba d’editar amb Viena Edicions l’antologia de textos a cura de Sílvia Coll-Vinent G.K. Chesterton. Cristianisme, pensament social i literatura, em demanava que moderés una taula rodona a la qual convidaven a participar dos pensadors que admiro però que mai no hauria posat de costat a parlar d’un referent intel·lectual comú, Jordi Amat i David Fernàndez. Estava clar que els arbres dels meus prejudicis m’estaven impedint veure el bosc d’un pensament profundament humanista que en la seva essència manté tota la vigència. Ho definia meridianament la mateixa antòloga a l’acte de presentació, recordant que el que fa Chesterton és una reivindicació molt saludable de la tradició com una manera de defensar l’home corrent de les jerarquies i del poder.

També hauria d’haver tingut més en compte un fet que jo mateixa critico sovint quan, de vegades, fem més la gara-gara a qui descobreix la sopa d’all que a qui opta per pouar en els referents que, fidels de la santa continuïtat, han dut el pensament de la modernitat fins als nostres dies. «El món podria aprofitar la lliçó dels errors passats, però aquests errors en general són resultat dels qui donen lliçons.» Ahà. La professora Coll-Vinent, precisament, ha estudiat la recepció del pensament de Chesterton a Catalunya als anys 30 del segle passat, els Carner, Sagarra, Serrahima, Rovira i Virgili, Manent..., que tant van fer per posar les bases de la cultura catalana contemporània en un procés dramàticament trencat per la guerra i l’exili.

Controvèrsies extenses en el terreny de les idees

El nostre polemista bonhomiós era capaç de mantenir llargues controvèrsies extenses en el temps, en el terreny de les idees, no de les picabaralles de curta volada, que no li impedien fer la cervesa després al pub amb els seus interlocutors. Generós en l’ús de les metàfores i les paradoxes, amb un estil allunyat del que sovinteja avui en els mitjans, generalment molt més directe i incisiu, d’ell destacà Jordi Amat la seva escola d’humanitat. Aquest estil que pot semblar antic en realitat expressava idees tan essencials que el feien més modern que molts dels seus contemporanis. El to és el missatge, subratllava també Amat, si ens fixem en la seva conversió al catolicisme, que no el converteix en un apologeta, perquè és un catòlic bolcat a la vida, lluny de la publicística de l’època. «Aquests crítics escriuen articles i lletres feréstegues i obtuses a la premsa sobre per què les esglésies són buides, sense que vagin mai a veure si són buides i per què ho són». No em digueu que no és d’una actualitat rampant i aplicable a tantes altres coses.

Vam parlar d’aquesta manera de fer també en el debat... ¿seria possible mantenir aquest diàleg de manera sistèmàtica, aquest creuament d’idees en els mitjans avui? ¿I entre mitjans diferents? Complicat. La discrepància ideològica i per tant la possibilitat de construir pensament a partir de l’escolta d’idees distintes a les teves pateix unes estretors que ens empobreixen a tots.

A algú li pot semblar que un missatge tan bàsic i central en el pensament de Chesterton com el de la defensa de l’home corrent, o de les coses petites, resulta carrincló en un món abocat a la idea de progrés, però esclau en realitat del capitalisme liquadora, com el va definir Fernández. ¿És que potser les teories del decreixement, les alertes sobre el canvi climàtic, la reclamació de les minories enfront de les elits no són formes actualitzades del «distributisme» de Chesterton?

Algú del públic li va preguntar a David Fernàndez si no tenia problemes dins la seva formació política quan es reconeix revolucionari econòmicament, reformista institucionalment i conservador antropològicament. Però a ell tampoc no és fàcil atrapar-lo dialècticament quan et diu que qualsevol revolució el primer que ha de protegir és la vida i que les institucions només serveixen si estan al servei de la gent, igual que ho ha d’estar l’economia. És així, ¿no?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

He après tant llegint Chesterton com sentint punts de vista diversos sobre la seva obra, perquè cadascú té les seves dèries i totes enriqueixen les pròpies. L’última lliçó de modèstia, de bonhomia, la deixo altre cop per a Chesterton: «No hi ha res que falli tant com l’èxit».

Editora de L'Avenç