La vida en un fil

Surto del cine commocionat, com m’agrada. Camino per una Barcelona xopa. Fa olor de pluja recent. Vagarejo, atordit. Per evitar el degoteig de les cornises em fico en algun bassal. Aprofito per veure el meu reflex arran de terra. Amb la llum de biaix d’un fanal en equilibri, veig la imatge duplicada. Dues cares que no són la meva precisament, sinó les dels dos culpables d’aquesta estranya situació. Aconsegueixo recompondre’m i em dic: ¿surto de veure una pel·lícula de Paul Thomas Anderson o de Daniel Day-Lewis? ¿Qui de vosaltres dos, pregunto, mirant-los al bassal, és el responsable final d’aquesta joia que m’ha colpit així?

Segueixo a pas lent, l’aire fa olor de net i un vent fred em torna a la realitat. L’encerto a situar-me: surto de veure 'El hilo invisible', de Paul Thomas AndersonPaul Thomas Anderson, protagonitzada per Daniel Day-Lewis. Anderson és, des de fa molt (des de Magnolia, concretament), el meu director favorit. Day-Lewis em sembla l’actor més inquietant d’aquests temps. Una cara impenetrable. Un enigma fet carn. De tots dos junts (com abans a 'Pous d’ambició') només se’n podia esperar una experiència com la que acabo de viure: un viatge enlluernador, del qual es desperta, al final, com d’un malson pervers.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Camino ja a pas normal en direcció a casa amb la idea d’asseure’m a escriure aquesta nota i em dic que no vull –no he de– explicar-los res de la pel·lícula. Que cadascú s’arrisqui –veure-la o no veure-la– fins on li arribin les fitxes de l’aposta. Satisfet pels meus guanys, només em puc lamentar d’haver vist l’última interpretació de Daniel Day-Lewis, segons el que ell mateix ha declarat. Jo me’l crec. Les seves decisions han sigut sempre així d’imprevistes. I així de radicals. Fa 28 anys va abandonar el teatre en plena representació, i va deixar així Hamlet a meitat d’una frase, i des d’aleshores no ha tornat a trepitjar un escenari. Mai. Ara aquest fil invisible del seu comiat sembla teixit amb les fibres del seu cor. I això em fa creure que ell mateix ho considera el seu millor llegat.