Presència, posició i xiulet

Amb discreció, acostuma a asseure’s en un lloc central de la grada. Llegeix un dominical mentre els dos equips escalfen allà a baix, sobre el parquet d’un pavelló que presenta aquest matí mitja entrada. Sempre presenta mitja entrada, perquè la instal·lació, enorme, fruit de la febre del totxo i la comissió, no s’ha aconseguit omplir mai. Quan l’àrbitre obre el teló del partit amb un sostingut do de xiulet, una caldera humana comença a bullir. Crits d’ànim als de casa, contrarestats pels rivals que, com a visitants, són menys però ansiosos per amortitzar amb la victòria el viatge. Aplaudiments o xiulets. Bronca. En el que coincideixen tots, això sí,  és a recordar-se de molt males maneres de la mare – i també del pare– del xaval que arbitra i que s’esforça, amb el xiulet a la boca, per complir amb les tres regles de l’arbitratge: presència, posició i xiulet. 

El nostre home manté la calma enmig de l’infernal xafarranxo. A vegades l’espectador del costat el toca amb el colze: «Però, ho heu vist, aquest c... d’àrbitre», i el del darrere afegeix: «Aquesta vegada no era penal», «és igual –replica el primer–, així a la pròxima se’n recordarà i hi xiularà a favor». El nostre home calla. «¡Àrbitre, burro, que no coneixes ni el teu pare!», deixa anar un senyor que branda el full parroquial que el mossèn li ha donat a missa de 12. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan ja queda poc per al final, el nostre heroi s’aixeca i se’n va. El miren amb estranyesa. El resultat no li importa. Surt i acosta el cotxe al pavelló. Sent al fons el xiulet últim. Molts espectadors encaren cap al bar, però altres s’aposten a prop d’una de les portes. Sembla que esperen algú. Comenten alguna cosa del «caradura de l’àrbitre...».  

El motor en marxa. Les portes obertes. «¡Però fill, qui et va manar de fer-te àrbitre!». Posa la primera i accelera. Sona a la ràdio una d’Estopa («chirrían las cuatro ruedas, vamos marcando el paso, vamos rompiendo el hielo. Acelera un poco más»). «A la mama no li direm que tanta gent s’ha recordat avui d’ella sense conèixer-la, ¿d’acord?».