Els espanyols, xoriços

L’admiració que molts bascos vam sentir pel catalanisme dels anys 80 i 90 del segle passat era perquè havia superat el nacionalisme fundacional, supremacista i excloent, i havia desenvolupat polítiques que suposàvem inclusives. Nosaltres vivíem el nacio­nalisme ètnic del PNB i el terrorisme separatista d’ETA. Catalunya era en aquells anys un paradigma de societat. Ningú desconeixia els textos fundacionals del nacionalisme català on es barrejava la raça amb la llengua, però l’encunyació del concepte d’un sol poble i la consideració dels emigrats com els altres catalans va ­crear un nou i exemplar esperit so­cial i polític a Catalunya.

Malgrat les advertències alarmades de Josep Tarradellas sobre Jordi Pujol, vam creure que el president de la Generalitat del 1980 al 2003 havia deixat de ser l’home que va escriure aquest ominós paràgraf: «Aquest home andalús anàrquic i destruït, que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual (…) i que si per la força del nombre arribés a dominar, sense haver dominat la seva pròpia perplexitat, destruiria Catalunya. Hi introduiria la seva mentalitat anàrquica i pobríssima, és a dir, la seva falta de mentalitat». Després hem anat descobrint que mai va deixar de ser el supremacista que va ser. L’independentisme, en els últims anys, s’ha encarregat de liquidar el catalanisme, aquell magnífic model d’integració en la societat catalana i de projecció col·laborativa amb la resta d’Espanya.

El supremacisme –com bé reitera Felipe González– s’ha apoderat de la Catalunya independentista. Ningú millor que Joan Oliver Fontanet, que va ser director de TV-3 del 2002 al 2004, va expressar aquesta falsa superioritat. Va dir: «Els espanyols són xoriços pel fet de ser espanyols». L’expressió supremacista està sent, justament, la televisió pública catalana, que com escrivia amb encert Ferran Monegal el dia 7 en aquest diari és la «millor televisió privada catalana». És un mitjà públic que privatitza la seva programació en l’endogàmia secessionista i menysprea la resta de catalans d’una manera tan clamorosa com feridora.

Ja es va advertir que el català no independentista era un «súbdit» (Jordi Turull, l’agost del 2017); ja es va convidar Inés Arrimadas que se n’anés de tornada el seu Jerez natal (Núria de Gispert, el novembre del 2017) i ja es va proclamar que els espanyols fem pena (Pere Soler, el juliol del 2017). Es podria elaborar un florilegi de supremacismes, però no val la pena. N’hi ha prou amb el que s’ha escrit per constatar que, per desgràcia, l’independentisme ha recuperat el pitjor de tots els nacionalismes. I que d’aquell catalanisme inclusiu ha passat a un secessionisme que es vanta de disposar a les seves files -i mai més ben dit: a la fila- quantitat de cognoms de procedència no catalana. El mateix passava a Euskadi: s’exhibien cognoms castellans, extremenys o gallecs en llocs gregaris del nacionalisme per mostrar la seva receptivitat i raonabilitat. Està estudiat que a Catalunya la sobrerepresentació de cognoms catalans -el llinatge és substancial en el supremacisme- respecte als més nombrosos dels ciutadans de la comunitat és realment sorprenent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És cert que José Montilla, de bressol cordovès, va ser president (també un López va ser lehendakari), però ¿caldria recordar les frases que li va dedicar Marta Ferru­sola? Fem-ho per als que neguen el caràcter supremacista de l’independentisme. A la dama se li va preguntar si la molestava que el president fos andalús, i va contestar: «Un andalús que té el nom en castellà, sí, molt». No es va tallar ni un pèl, tot i que Montilla era un exemple d’integració. Per a l’esposa de Pujol era com «l’Espanyol de Cornellà» de Gerard Piqué.

El procés sobiranista -aquest que a Serrat li sembla ara una «fira del disbarat»- ho ha trencat tot, ho ha espatllat tot, ho ha enverinat tot. I ha fet tornar el nacionalisme-separatisme al segle XIX, a aquell romanticisme malsà del que és propi davant el que és aliè, a la dialèctica de l’ells i el nosaltres. Que Felipe González ho subratlli és convenient i respon a una constatació d’una realitat que va quedar plasmada en el fet insòlit que en una societat hegemonitzada pel nacio­nalisme, hagi sigut Ciutadans el primer partit el 21-D. Perquè els seus electors -i els dels altres partits no independentistes- tenen la pi­tuïtària molt sensible davant l’alarmant complex de superioritat dels aniquiladors del catalanisme inclusiu. Els súbdits, els xoriços, els que fan pena, sembla que s’han plantat.