Intangibles
El 'llop' Di Caprio torna a Wall Street
Ni els més perspicaços ni els més endevins havien previst les últimes caigudes borsàries
TOPSHOT - Personal sweep the floor after the closing bell of the Dow Industrial Average at the New York Stock Exchange on February 5, 2018 in New York. /
John Kenneth Galbraith (1908-2006) solia dir que la memòria financera és tan fràgil que amb prou feines dura una generació. Afegia que «les circumstàncies que indueixen als episodis recurrents de demència financera no han canviat de cap manera realment operativa des de la tulipamania –la bombolla de les tulipes a Holanda– de 1636-1637». Ara, la globalització i el món digital potser han escurçat els terminis.
Només ha transcorregut un decenni des del principi de la gran recessió. Els mercats, una vegada més, han tornat a ser tan exuberants i potser irracionals, com explicava Alan Greenspan expresident de la Reserva Federal. I després d’un inici d’any espectacular, les borses s’han desplomat amb estrèpit, encara que els danys –si les caigudes no són gaire més grans– encara són controlables.
Els experts, els analistes i els gestors –bancaris i no bancaris– proclamen que es tracta només d’una correcció, profunda però correcció, i que les aigües tornaran al seu curs. No obstant, n’hi ha que discrepen i expliquen que, simplement, assistim al final d’una època d’anormalitat, presidida per tipus d’interès baixíssims –zero i fins i tot negatius–, els més baixos potser de la història. Interessos negatius significa pagar per prestar diners, tot un contrasentit, i algun dia s’havia d’acabar. Afegeixen que, a més a més, als Estats Units han tornat a proliferar en aquests anys tota una sèrie de productes financers que recorden les famoses hipoteques subprime i que les seves conseqüències comencen a veure’s en els mercats. Tampoc creuen que estiguem davant una altra hecatombe, però no descarten un altre 10% addicional de caigudes borsàries.
La primera lliçó que rep Leonardo Di Caprio com a protagonista d’El lobo de Wall Street l’hi dona el cínic i exitós cap que l’havia contractat. Amb diversos martinis i coca pel mig, el foguejat broker explica al seu pupil que ningú sap ni per què les accions pugen o baixen de preu, ni quan ho faran i que, a més a més, tampoc importa gaire. El negoci està en les comissions i que els clients una vegada que han invertit els seus diners en el mercat no els retirin –materialitzin els seus beneficis quan n’hi ha–, sinó que els traslladin d’unes inversions a unes altres –amb guanys aparents i sobre el paper– i així generin més comissions.
No és comparable, però sona molt semblant a la política de moltes gestores i bancs amb els fons d’inversió que col·loquen a la seva clientela, sobretot en aquests temps en què no paguen als estalviadors. Hi ha fons que prometen seguretat i un petit benefici i que, a canvi, perceben importants comissions.
Ningú, ni els més perspicaços, ni els endevins de torn, havien previst aquestes caigudes borsàries i ningú sap si continuaran o si els mercats es recuperaran. Tot indica que estem al principi d’una nova –i esperada– normalitat en què ningú pagarà per prestar diners i en què hi haurà altres llops de Wall Street, entre altres coses perquè no se n’han anat mai.
