El modista

Paul Thomas Anderson, a El hilo invisible, fa una dissecció fenomenal de la feina del creador, en aquest cas un modista d’alta costura que exerceix el seu ofici com una mena de petit dictador que viu per sobre del bé i del mal, amb la seguretat de qui domina la tècnica i de qui és capaç de crear bellesa. De manera compulsiva. Tot gira al voltant del seu art, les dones també. Aquelles a qui ell estima (o sembla que estima) passen a ser invisibles quan ja no li serveixen per a la funció de models dels seus vestits delicadíssims. El crític Àngel Quintana ho compara, molt encertadament, amb Pigmalió (formar algú, donar forma, a la manera de) i amb el pintor Freinhofer, el de L’obra mestra desconeguda de Balzac: “Per assolir la perfecció dins l’art, l’artista mira, busca i recrea a partir del cos de la dona que esdevé esclava de l’art”.

Però resulta que el creador, un colossal Daniel Day-Lewis, viu extenuat la constatació de la fragilitat de qui es pensa ser fort. Habita entre els morts – el record de la mare, de qui du un bocí de cabell cosit al forro de l’americana – perquè els morts l’ajuden a viure. Tota la seva existència, pautada, silenciosa, és un desig de no perdre la possibilitat d’escoltar el seu murmuri. Només pot sobreviure (com a home i no pas com a artista) quan reconeix la feblesa davant d’una dona forta, el reducte on se sentirà protegit i on podrà comprovar la consistència del fil invisible.