ANÀLISI
L'ajuda i el sexe
mbenach42025140 port au prince haiti february 11 performers march throu180213201140 /
El que ara explicaré pot ferir sensibilitats. Més encara, espero que en fereixi. És molt probable que les dones, algunes potser menors, que van practicar sexe amb treballadors d’Oxfam a Haití, ho fessin per obtenir favors que d’una altra manera els serien esquius. Van acceptar ficar-se en bacanals per aconseguir alguns diners amb els quals poder portar aliment a casa o potser perquè significava sortir de l’infern en un país devastat per un terratrèmol i moltes altres guerres. Desesperades, és molt probable també que cap d’elles fos prostituta professional, només víctimes del moment. El que sí que és segur és que els homes que les van prostituir, tot això ho sabien, i que van estar encantats d’utilitzar el seu poder per atraure-les a una realitat obscena i miserable, com si així no les estiguessin portant a un altre infern.
Tots els que hem treballat en contextos de vulnerabilitat extrema, incloent-hi zones de conflicte, sabem que l’ajuda en mans perverses acaba en abús de poder i l’explotació sexual no solaments és el més antic, segurament és també el més estès. Compte, no estic dient que llocs de conflicte infinit com Somàlia o Congo siguin immensos prostíbuls on es pugui anar oferint diners a canvi de sexe per les cantonades. No; hi ha molta més dignitat que tot això. El que m’agradaria explicar-los és que allà on la situació humana és més crítica, les dones –les menors encara més– són molt vulnerables a l’abús, entre altres coses perquè en la majoria dels casos no tenen més alternativa. En cadascun d’aquests contextos la prostitució no és un verb reflexiu: no són dones que es prostitueixen, sinó homes que abusen, encara que els diners puguin enganyar insinuant que hi ha consentiment. Qui no entengui aquesta equació tan senzilla, una de dos: o no pot treballar en una organització humanitària o és un pervers.
Les organitzacions d’ajuda i sobretot les que fa anys que estan enfangades en contextos de misèria extrema i devastació ho saben prou bé. De fet, fa més de 15 anys un estudi sobre la vulnerabilitat dels refugiats i el comportament d’alguns treballadors humanitaris a Guinea, Libèria i Sierra Leone va posar en alerta tota la comunitat d’ajuda internacional. L’abús sexual i l’explotació de menors no era un fenomen generalitzat, però malgrat la bona voluntat es donava també entre les organitzacions d’ajuda. Entre els milers de refugiats d’aquell conflicte a l’Oest de l’Àfrica un testimoni explicava en mal anglès com «els grans homes estimen les nenes, les criden quan van caminant per la carretera. Elles es fiquen a casa seva i tanquen la porta. Quan els homes grans han acabat la seva feina, les nenes surten amb diners o un regal». Als que dirigíem en aquella època organitzacions d’ajuda, testimonis feridors com aquest ens van posar davant d’un dilema que fins llavors no s’havia plantejat, almenys amb tanta força, perquè el fet de ser organitzacions que treballen per reduir la vulnerabilitat i tornar la dignitat a les persones, ens feia pensar que estàvem exempts de pràctiques sinistres. ¡Quina ingenuïtat!
Codis i protocols
Vam reconèixer l’evidència, vam comneçar a perfeccionar codis de conducta i a revisar protocols per evitar que comportaments així poguessin passar desapercebuts. Però el risc zero no existeix i tots sabíem que res d’això seria suficient si alhora no preníem mesures contundents, quan se’n produïssin casos.
És lògic que ara l’índex acusador apunti a Oxfam i la seva ombra plani sobre tota la resta d’organitzacions. No podem evitar totes les conductes depravades, però des de la distància intueixo almenys tres errors. El primer va ser amagar al públic l’evidència coneguda internament i no prendre mesures dràstiques, tot i que haguessin sortit a la llum. El segon, un error igual de greu, seria confondre tota l’organització per la conducta depravada d’alguns treballadors –afortunadament es compten amb els dits de les mans– i el temor a fer-ho públic. Oxfam, com tantes altres organitzacions d’ajuda sobre les quals ara recau la sospita, cuiden en el terreny el descuit voluntari de milions de persones: des dels exclosos als països més pobres als refugiats que rebutgem a Europa i que els nostres governs expulsen i deixen en mans de màfies on, allà sí, l’abús és sistemàtic.
El tercer gran error seria fer cas de les veus que a Anglaterra reclamen al Govern que retalli la cooperació internacional. L’ajuda i el sexe són mals companys i caldrà aclarir tots els casos, però hauríem de recordar-los a tots els que volen utilitzar aquest escàndol que la Gran Bretanya és el principal venedor d’armes a països com l’Aràbia Saudita, que les utilitza sense control massacrant població civil al Iemen. Sense desviar la gravetat dels fets que han passat. Si s’ha de retallar, comencem per aquí. ¿O és que això no escandalitza?
